L’adulteri és cosa de casats

Els divorciats gaudim d’escàs prestigi social, se’ns confon amb el pito del sereno i així que et descuides ets el satànic que porta pel mal camí els amics casats, com si ells, tan angelicals, fossin perses, l’únic poble del planeta governat per un guia espiritual, càrrec vitalici propi de barbuts.

No hi ha res com estar fora de joc per entendre el matrimoni. Encara que els afectats ho ignorin, el matrimoni guanya amb els anys. Quants? Jo diria que uns trenta, potser quaranta i sens dubte cinquanta.

Com és natural, tots els matrimonis s’estimen al principi i es dediquen el temps lliure, cosa que impedeix ampliar el cercle d’amistats, tret de parelles d’igual condició que comparteixen aquest estat de felicitat. D’aquí sorgeix una institució fabulosa: els sopars de matrimonis, que permeten deixar anar les primeres crítiques impunement.

–Quin beneit que és l’Antonio, ahir es va oblidar la nena al cotxe i pensava que m’enfadaria!

En aquest estadi, els i les divorciades empipen i és lògic, sobretot si

El matrimoni guanya molt amb els anys... Quants? Uns 30, potser 40 i sens dubte 50

proposen sopars, escapades de cap de setmana amb ball o tast de mitjanes de vedella a Àvila sense finalitats ulteriors.

Amb els anys la vida es normalitza, les passions s’alenteixen i l’amic divorciat passa de ser el problema a la solució, com diuen els experts saberuts. Ella o ell són animats a sortir, a distreure’s, a tenir vida pròpia. Visca la generositat!

És una llàstima que els matrimonis no comencin amb la llibertat amb què acaben. Pel que sembla, els matrimonis contemporanis ja practiquen aquesta llibertat des del principi i es construeixen d’una altra manera, encara que al final tants acabin en divorcis de tota la vida, però així, almenys, blanquegen el matrimoni i desmenteixen els tòpics.

I així s’aconsegueixen fins i tot punts molt imaginatius perquè més d’un cònjuge és partidari que la seva mitja taronja sigui espremuda per un altre o per una altra encara que surti un suc de pot. L’altre dia vaig saber d’un pròcer artístic de Barcelona que havia animat un amic –no devia ser el seu millor amic, ho pressento– a sortir amb la seva esposa i, ja de passada, guanyar més llibertat.

Jo aquests remeis matrimonials Sor Virginia els trobo formidables i afrancesats perquè a certes altures tot s’hi val menys voler refer la vida, una gran ximpleria. L’únic dolent dels divorciats és que no podem practicar l’adulteri, esport popular d’emoció i risc.