CRÍTICA DE TV

El tràgic crim d’Alcàsser va significar un punt d’inflexió a l’hora de fer contingut televisiu sobre crònica negra. No és per estar-ne orgullós, ni de bon tros. Era el 1992, i des d’Antena 3 es va decidir muntar un plató improvisat el mateix dia que van aparèixer els cadàvers de les tres adolescents assassinades per Agnès i Ricart, amb la periodista Nieves Herrero com a conductora d’uns continguts morbosos que van convertir en un magazine i un xou mediàtic una tragèdia que va commocionar tot un país. La periodista ha reconegut anys més tard l’error de fer tot aquell muntatge, malgrat que ella no va ser l’única responsable d’una cobertura que va empitjorar i que es va pervertir encara més amb espais com Esta noche cruzamos el Mississippi, amb Pepe Navarro al capdavant de les autòpsies televisives d’escassa ètica.

Poc va servir l’autocrítica de tot aquell despropòsit televisiu que, més enllà d’analitzar-se amb calma per evitar noves males praxis, es va convertir en una mena de referent de dubtosa moralitat a l’hora de tractar casos commovedors amb altres protagonistes de la crònica negra del nostre país. Han passat gairebé 30 anys d’aquella desafortunada cobertura, i fa la sensació que els mitjans continuen ofuscats en el seu afany d’aconseguir audiència, sense fer una reflexió més severa sobre els principis de la professió i la necessitat d’informar sense caure en un sensacionalisme que afecti no només les famílies implicades, sinó també la sensibilitat d’un espectador que, malgrat que sol ser àvid d’aquest tipus de continguts, no congenia amb determinades pràctiques immorals.

El morbo ven, però també pot destruir el prestigi mediàtic de qui es presti a comercialitzar amb les desgràcies dels altres, una pràctica que, vista amb distància, sol provocar més arcades que aplaudiments. Aquests dies Tenerife és el centre d’atenció després que s’hi hagi trobat el cos de la petita Olivia, a qui el seu pare havia raptat amb la seva germana Anna en un cas que ha commocionat l’illa i tot el país. Els mitjans continuen abusant de la difusió d’imatges de les nenes que no aporten absolutament res, a més d’inundar el terreny de reporters insaciables a l’hora de buscar el testimoni més colpidor que afegeixi dramatisme a una història ja en si cruel. Alguns dels enviats especials pengen fotos a les seves xarxes socials com si estiguessin de colònies o vivint unes vacances de somni. I, com més s’allarga la recerca, més necessitat d’omplir hores amb continguts que no aporten res més enllà de morbo i brutícia periodística. M’agradaria pensar que en aquests 30 anys hem après alguna cosa. Avui encara no ho puc afirmar. Doble tristesa.