La Vanguardia (Català-1ª edició)
De què va la vida?
El tennis, ho va dir Andre Agassi i ho recorda Lluís Vergés al seu sensacional Tenis en la luna, és una petita vida en miniatura que recorre al seu llenguatge. El de la vida. I parla dels seus avantatges, serveis, de les faltes i els trencaments. Fins i tot d’amors (en anglès per al res s’utilitza l’antiga paraula love) i de mort sobtada: el taquicàrdic tie-break que es va introduir el 1970 a l’Open dels Estats Units i un any després a Wimbledon per impedir que els partits es fessin eterns. Que el primer punt en valgui quinze, el segon trenta, el tercer quaranta i a l’altre ja es guanyi el joc (tenint avantatge de dos) o que puguis perdre fins i tot havent guanyat més punts que el teu rival és un dels meravellosos misteris d’aquest esport que va canviar del blanc al groc de les pilotes per poder lluir bé a la tele. El que a Andre Agassi li ha dibuixat una vida de pel·lícula, de vegades de terror, amb tots els ingredients, tots, per atrapar fins i tot els qui, com ell, diuen (segurament sense creure-ho) que odien el tennis.
Aquella vida, la vida mateixa amb les seves brillantors, les seves boires i aquells secrets que es revelen quan un menys s’ho espera, és la que es reprodueix en qualsevol partit. En el de qualsevol disciplina. Neixen i moren aquelles ràpides vides en miniatura en els de futbol, de bàsquet, de waterpolo, d’handbol... però diuen que sobretot i més que en cap en els partits de tennis.
Perquè al final sempre és un mateix, i sol, qui decideix sobre la marxa com actuarà i reaccionarà en cada moment. Com ha de plantejar la seva vida, en el quadre individual, esclar, segons el que li ofereixi la pilota, la sort, el temps, el vent que poc o molt sempre bufa. Segons s’aixequi el seu contrincant o ell mateix, segons com se sent aquell dia tant ell com el seu rival dins del seu propi cos.
Impossible saber per endavant com tiraràs endavant amb tot això. Com reaccionaràs i com sortiràs, si viu o mort, d’aquesta minivida que has de disseccionar (i segurament no pots) de la vida real perquè no et compliqui encara
És bastant curt l’interval entre el temps que som massa joves i el temps que som massa vells
més l’existència. La teva immediata supervivència. Afanyar-se, sense accelerar-se. Saber anar a totes però parar quan toca. Aquest ha de ser el secret. Però sobretot acceptar, com va fer Tsitsipàs el dia d’aquella final amb què Djokovic firmava, pels pèls, el seu brillant renaixement, que el millor (ser-hi i donar guerra fins a l’últim segon) i el pitjor (cinc minuts abans del partit va ser informat de la mort de la seva àvia) poden sobreposar-se. Pot passar de vegades alhora per fer-te créixer de cop i aprendre, també d’un sol glop, que “la vida no va de guanyar o perdre. Va de gaudir-ne cada minut”. I gaudir-ne sense pensar-s’ho gaire. Amb fluïdesa, com en un bon partit de tennis, perquè tal com explica la frase de Montesquieu “per desgràcia, és bastant curt l’interval entre el temps en què som massa joves i el temps que som massa vells”.