La Vanguardia (Català-1ª edició)
Es fa de dia, que no és poca cosa
Ara que l’optimisme s’obre pas, hauríem de recordar el segle XX, no oblidar que els reptes no se superen mai del tot, només es transformen
El pitjor sembla que ja està darrere nostre. L’optimisme s’obre pas. Aquest és l’últim cap de setmana sense màscares a l’exterior. Biden s’ha reunit amb Putin. Aragonès ha saludat Felip VI. Mirem endavant i contenim l’eufòria. Els indicadors econòmics són bons. Comencen a arribar els diners per a la reconstrucció. Tenim ganes d’oblidar l’últim any i mig. Els líders europeus ens regalen les orelles. Parlen de la nostra capacitat de resistència i ens auguren una nova era més verda, justa i digital.
L’optimisme no és bon aliat de la política ni de la història. Els millors polítics, per exemple, són els que prometen poc i aconsegueixen molt. Pocs són capaços, tot i això, de mantenir avui aquesta prudència. Abunden els que venen falses esperances, com que el virus de la covid havia de tenir una incidència menor. Gairebé tots van cometre aquest error el gener del 2020.
Si alguna cosa ens ha recordat la pandèmia és que el progrés i la destrucció van de bracet. Per molt que avancem, el risc de perdre-ho tot ens acompanya.
Guanyar una guerra, per exemple, porta implícit el risc de perdre la pau. És després de les guerres que l’optimisme es dispara i la majoria de les vegades és una sensació absurda perquè les guerres derroten fins i tot els vencedors. Els aliats de la Primera Guerra Mundial van perdre la pau a Versalles. Israel va perdre la pau del 1967. Els Estats Units han perdut les paus de l’Iraq i l’Afganistan.
Sovint hem sentit que nosaltres també hem perdut la pau, que el mateix Estat que ens promet drets i benestars no aconsegueix fer-los realitat. Ens queixem. Ens sentim víctimes. Centrem la història en el nostre patiment. Tot és personal perquè hem perdut la dimensió històrica de la vida. Hem oblidat o no hem sabut mai que la covid ha segat 3,8 milions de vides, però que Polònia va perdre 5,5 milions de civils en la Segona Guerra Mundial, Alemanya a 1,8 i Rússia a 11,4.
El present discorre a tanta velocitat que no ens deixa mirar enrere. Creiem que som davant un món nou que requereix solucions noves quan estem al mateix món de sempre. Els reptes no se superen mai del tot, només es transformen.
El món del 1989, aquella Europa que vaig començar a cobrir com a periodista d’aquest diari, s’ha transformat de manera formidable. El que abans era permanent, ara és passatger. Així d’intens és el present.
L’acceleració, en tot cas, més que impulsar-nos al futur ens aïlla en el present. Només podem entendre la realitat més propera i de vegades ni tan sols aquesta. La preeminència de la propaganda i l’abundància del superflu ens desorienta. Només una petita elit disposa de les eines per escollir el rellevant. No tenim les cartes de navegació adequades.
Recordo l’eufòria al Berlín del 1989. Es parlava del final de la història, de l’avenç imparable del lliure mercat i la globalització. També aleshores, igual que avui, hi havia un desig generalitzat per oblidar el passat, la brutalitat sense precedents del segle XX.
Els meus avis no parlaven de la guerra civil però tampoc no l’oblidaven. Sabien que el seu present era conseqüència del seu passat. Nosaltres no ho tenim tan clar. Creiem que, per damunt de tot, el nostre present és conseqüència del nostre esforç i de la ineptitud dels nostres polítics. Cometem així un greu error que ens exposa al fervor religiós, racista i nacionalista.
Som proletaris amb títol universitari. David Hume va dir que els governants no eren tan poderosos com els governats i que si se salvaven era perquè els governats no se n’adonaven. La majoria eren illetrats. Ara han estudiat i ja se n’han adonat. En volen més. El risc de l’optimisme polític és el de qualsevol empresari: No poder satisfer la demanda.
Les mateixes estructures de poder que es creen per progressar serveixen per destruir. El nazisme i l’estalinisme són bons exemples. La pitjor amenaça per a les nostres vides no ha vingut del terrorisme sinó d’estats rics en mans de règims totalitaris. Recordin el nazisme i l’estalinisme. El gihadisme, amb tota la seva brutalitat, no és una amenaça comparable.
Els Estats Units són el país més optimista del món perquè amb prou feines han patit els estralls de les guerres. En les dues guerres mundials van morir 16 milions de xinesos, però només 2.000 civils dels Estats Units. Els nord-americans creuen en el destí manifest i la Constitució els promet el dret a la felicitat. Tenen una visió sentimental de la història. Nosaltres, en gran part, també.
L’optimisme del 1989 no va impedir l’11-S de la mateixa manera que l’optimisme europeu de principis del segle XX no va impedir la Primera Guerra Mundial. A l’optimisme d’aquest mes de juny li aniria bé mirar enrere i reconèixer que no encara un horitzó sense precedents. A l’esquena porta una herència política, social, econòmica i cultural. La seva no és la primera globalització de la història. La nostra no serà la darrera pandèmia.
Encara que visquem al món post-Hitler, post-Hiroshima i postcovid, hauríem de recordar el segle XX, però no a partir del patiment dels nostres avantpassats i el nostre drama personal, sinó d’una interpretació compartida de la història.
Només a partir d’aquest consens històric podrem superar la dinàmica de l’“a por ellos”, l’estigma del vencedor i del perdedor. Només així consolidarem un optimisme a prova d’eufòries financeres i patriòtiques.
Les nacions de la terra no han superat la tendència natural a l’agressivitat i la història no deixarà de molestar-nos mai. Encara així, hem fugit de la tragèdia i continuarem avançant, com van fer els nostres pares i faran els nostres fills. El sol sempre surt i la llum està de part nostra.
Els millors polítics prometen poc i aconsegueixen molt, però a la prudència li costa de ser tendència