La Vanguardia (Català-1ª edició)
A l’Ebre hi ha una frontera
La reunió anual del Cercle va ser la concentració de poder econòmic més important en uns quants anys. Per tenir, fins i tot va tenir la presència del president de Corea. La seva finalitat confessada era d’alta volada: ficar el bisturí en la recuperació econòmica, quelcom molt oportú perquè coincideix amb l’aprovat de la Comissió Europea al pla espanyol. Tot i això, si repasseu el que s’ha publicat en premsa, el que s’ha comentat en tertúlies i el que s’ha vist a la tele, allò semblava una reunió política per mesurar els gestos entre Felip VI i Pere Aragonès, i debatre després els indults. Si un ponent volia un titular, s’havia de pronunciar sobre aquestes mesures de gràcia. Si proposava la devaluació de l’euro o anunciava la fallida del Banc d’Espanya, silenci garantit. El màxim a què podia aspirar era a una dècima de segon a la televisió.
Això vol dir alguna cosa. Vol dir genèricament que la política encara és dominant per a la informació d’aquest país. I vol dir en concret on és la sensibilitat. I és en el que aquest diari anomena la qüestió catalana. És el que aixeca passions i el que provoca més converses. Els indults són el que demostren amb més claredat que a l’Ebre hi ha una frontera. Del costat català els partidaris són absolutament majoritaris, des de l’empresariat fins als bisbes. L’únic que no tinc clar és si el suport és per a l’independentisme o per obrir el camí de la concòrdia dins d’Espanya.
Del costat espanyol de l’Ebre, per trobar un defensor cal buscar-lo entre els ministres de Sánchez, dirigents del PSOE sotmesos a disciplina o els que subscriuen el que ha dit Antonio Garamendi: “Si les coses es normalitzen, benvinguts siguin”. Crec que aquesta serà, al final, l’opinió dominant: simpatia amb els indultats molt descriptible per escassa; possibilitat que alguna cosa s’arregli, desig col·lectiu. És a dir, pragmatisme pur, amanit amb abundants gotes de desconfiança en les autèntiques intencions de Pedro Sánchez, que busca delerosament el títol de pacificador, i en la capacitat dels negociadors de la taula de diàleg per trobar el que Francesc-Marc Álvaro anomena la tercera via.
Enemics del perdó? N’hi ha de coherents, que al seu dia van aplaudir el Sánchez que rebutjava qualsevol solució contrària als criteris del tribunal sentenciador. N’hi ha d’enardits que continuen parlant de cop d’Estat, creuen que es premia els seus autors i utilitzen la paraula traïció. I n’hi ha que barregen indults, rebaixa de penes al Codi Penal i ànsies de conservar el poder, i els surt un discurs entre Pablo Casado i Santiago Abascal, elevat per Díaz Ayuso en la seva investidura a la categoria de govern i legalitat sacsejats per independentistes. Mantenir la direcció del vaixell com la manté Pedro Sánchez enmig d’aquesta tempesta de paraules té el seu mèrit. Aquí sí que té un capítol per a una nova edició del seu Manual de resistencia. I una de dues: o té una gran seguretat en si mateix o li mereix molta confiança el món català. Perquè això, evidentment, no és una loteria. És una aposta de risc, però no pas una loteria.