Imatges traïdores

El belga René Magritte, en el seu quadre La traïció de les imatges, sota el dibuix d’una pipa ja advertia que allò no era una pipa. N’era el dibuix. Una representació, com molt del que veiem d’una política cada dia més obsessionada amb mirar d’imposar la seva versió dels fets, abans, durant i després de plantar-se davant les càmeres. Aquesta setmana ho hem comprovat amb unes quantes fotos i tres presidents pel mig: Pedro Sánchez, Pere Aragonès i Carles Puigdemont.

Sánchez i els seus assessors van mirar d’afegir cos i d’inflar les expectatives d’allò que finalment es va veure com un coincidir passadís avall a Brussel·les amb el president dels Estats Units. Ho havien venut com una trobada o una reunió. I no. En contrast, l’equip de Pere Aragonès, després de la foto amb Felip VI a les jornades del Cercle d’Economia, es va esforçar a explicar als mitjans just el contrari d’allò de Sánchez respecte a Joe Biden, i també el contrari del que semblava dir la instantània, amb el president català i el monarca departint tranquil·lament i ben envoltats. “Ni trobada ni reunió: coincidència”, puntualitzaven des de Palau als periodistes. Els uns mirant de posar-hi importància abans, i els altres provant de treure’n després.

Però el “cec vident” que Santos Zunzunegui, en el seu llibre Pensar la imagen , ja va advertir que som com a espècie té tendència a passar per alt aquell “veure no és entendre” que el gran politòleg Giovanni Sartori va alertar que cal tenir sempre present. La mirada. L’enfocament. Interpretacions vàries i els professionals al servei de condicionar-les, cada dia més, posant-s’hi en temps real.

El que hem vist aquest divendres a Waterloo també anava per aquí, de nou amb una mise en scène molt treballada, amb intenció, és clar. Els spin doctors de les institucions i de la política, de fet, no deixen de ser gestors d’informació interessada. Una altra cosa és quan aquests estrategs es passen amb la dosi de càlcul i s’entrebanquen amb els seus propis trucs. La dosi adequada d’una medicina et pot curar, una sobredosi et pot matar. Passar-se amb la generació d’expectatives és una via de sobredosi, en política.

Aquesta setmana, malgrat les difícils relacions entre socis i la topada per qui anava o no al sopar del Cercle d’Economia amb el Rei, tant a Junts com a ERC hi havia ganes que la trobada a Waterloo entre Puigdemont i Aragonès anés bé. I així ho va voler projectar el clima de president a president que va respirar la reunió. Perquè hi guanyaven els dos. Aragonès, investit i reconegut per un Puigdemont assumit alhora com alguna cosa més que un expresident. Res de declaració llampec davant els mitjans, sí faristol de trobada institucional. Puigdemont blanquejant el d’ERC, a ulls d’uns pocs a Junts. Aragonès, donant massa paper a Puigdemont, per als més viscerals d’Esquerra. La mar de fons hi és. Però al capdamunt de tots dos partits s’ha arribat a la conclusió que cal recuperar el to. La foto d’aquest divendres ho volia projectar. No trigarem gaire a saber si amb més dosi de càlcul que de veritat.

Tant a Junts com a ERC hi havia ganes que la trobada a Waterloo entre Puigdemont i Aragonès anés bé