Justícia i concòrdia

És de justícia alliberar els presos independentistes catalans. I també és un gest necessari per reprendre el camí cap a la concòrdia entre catalans, i entre catalans i espanyols. Un camí que va començar amb bon peu el 2006 i que es va extraviar per l’acció malintencionada d’una dreta que es nodreix de l’enverinament dels nacionalismes espanyol i català. I així continua. La dreta tricèfala de Colón continua interpretant la mateixa partitura d’odi i enfrontament civil amb tons cada vegada més estridents. És imprescindible sortir d’aquest cicle infernal, al qual s’ha vist arrossegada amb demagògia mentidera una part de la ciutadania espanyola que històricament no acollia sentiments hostils cap a Catalunya. Més aviat al contrari, hi havia solidaritat recíproca entre els pobles en la dura resistència contra aquella dictadura la intolerància inquisitorial de la qual s’ha reencarnat en alguns dels que avui es proclamen constitucionalistes. D’una Constitució que alguns dels seus dirigents no van votar.

No hi ha cap problema polític més urgent al nostre país que la superació del conflicte polític existent entorn de Catalunya mitjançant un acord estable, i amb sòlids suports polítics i socials, que inclogui múltiples qüestions pendents, des de la fiscalitat i les infraestructures fins a un marc institucional que blindi competències transferides d’altres temps i l’aplicació de les quals s’ha anat erosionant per onades d’ofensives ideològiques politicojudicials. Sense aquest acord no hi haurà una Catalunya estable. I si Catalunya no s’estabilitza, no es podrà estabilitzar Espanya.

D’aquí la urgència i la transcendència de la negociació anunciada entre governs que seguirà el gest de conciliació dels indults als polítics independentistes. Totes les altres coses venen després. I si no es va fer abans és perquè quan tot just havia pres possessió l’actual Govern espanyol, i després d’una primera reunió de la comissió negociadora en què el president Torra es va mostrar obert a un diàleg sincer, es va acabar el món tal com el coneixíem. Va esclatar la pandèmia i després una crisi econòmica sense precedents en què encara som. I el Govern de la Generalitat va entrar en una situació de permaprovisionalitat. Però els vents han canviat, mirem cap a un nou horitzó.

La ràpida i massiva campanya de vacunació està controlant la pandèmia, encara que no es pot abaixar la guàrdia i caldrà renovar la vacunació. Els fons europeus confirmats aquesta setmana per Ursula von der Leyen a Madrid ajudaran l’estratègia de recuperació i transformació de l’economia que donarà els seus fruits el 2022, encara que l’ocupació ja comença a recuperar-se. Les escoles obriran de manera presencial. Les universitats sortiran reforçades de la crisi, en educació, recerca i tecnologia. El sistema de salut, resilient gràcies a l’heroisme dels seus professionals, rebrà molts més recursos. La vida ressorgirà dels brots verds que despunten a tot arreu. I el diàleg permetrà la convivència.

En realitat, el principal perill ara és la política de l’odi dels que no tenen cap altre argument ni cap altra legitimitat. El cost polític del diàleg està sent molt alt per als dos governs. Però cal mantenir l’únic rumb que pot superar la maledicció heretada d’aquelles dues Espanyes que trenquen “el corazón de los españolitos”, com va lamentar Machado. Escoltant Espriu: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg / i mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills”.

És urgent la negociació anunciada entre governs que seguirà els indults