Nous pares divorciats

Potser a vostès els sembla una obvietat, però a mi hi ha una cosa que no deixa de sorprendre’m en l’experiència de ser mare, i és que dura molt. M’explico: quan somiem tenir filles/fills, ens imaginem un nadó, una nena o nen de tres anys, cinc... i després hi ha una espècie de fosa en negre que desemboca vagament en allò de “no estaràs sola en la vellesa”. Ara que fa vint-i-tants anys que soc mare, descobreixo amb sorpresa que llarga, complexa, variada que és la relació. I que la responsabilitat no desapareix mai.

Però també observo que aquesta responsabilitat no és compartida. Xerrant amb amigues de la meva edat que tenen filles/fills , veig que les mares continuen interessant-se activament per elles/ells encara que siguin més grans, encara que visquin pel seu compte. Les mares continuen sent-hi, pagant-los estudis, roba, teràpia, oferint-los casa seva si fa falta, ajudantlos de mil maneres. Els pares no, o molt menys. Els deures de la maternitat es viuen com a obligatoris, els de la paternitat com a optatius: no una obligació incondicional i absoluta, sinó una cosa accessòria, subordinada a altres prioritats com la feina o la parella del moment.

Potser aquí hi ha la clau: en el canvi de parella. Que, per cert, és la norma: set de cada deu parelles acaben en ruptura. Es podria dir que les mares, si es divorcien, ho fan del cònjuge; els pares, de tota la família.

Últimament es parla molt de “nous pares”: homes que assisteixen al part, s’impliquen en la criança, utilitzen les baixes paternals, comparteixen activitats amb les filles/fills; que no són autoritaris i distants com els de generacions anteriors, sinó propers, afectuosos. Els que jo conec em semblen sincers i esperançadors. Però la prova de foc serà el pas dels anys, especialment en cas de divorci. Confiem-hi...