Ampliació de l’aeroport? No, gràcies

Un dels entreteniments més celebrats de la meva infantesa era quan l’oncle Dionisio ens portava a veure com s’enlairaven i aterraven els avions rere la tanca que delimitava l’aeroport del Prat. El lleure dels vuitanta era així. Després anàvem a fer la compra de la setmana al Pryca (actual Carrefour) mentre el Dionisio netejava el cotxe a l’aparcament del súper. El netejava ell, no és que hi hagués una d’aquelles franquícies on ara et niquelen el cotxe per 50 euros mentre compres. Li diuen al meu oncle el 1983 que li renten el cotxe per 8.000 de les antigues pessetes i li agafa un ictus.

Tot i que la diversió amb els avions era gran, em vaig adonar ben aviat que la comarca on vivia no era precisament un verger. Al costat de l’aeroport hi havia el riu Llobregat. Digueu-ne riu, digueu-ne claveguera en aquells anys. Era tradició apujar les finestres del 127 del meu pare quan passàvem pel pont de l’autovia de Castelldefels que el travessava.

El riu va donar nom a la comarca: Baix Llobregat. Curiosament, és l’única comarca catalana que té Baix, però no té Alt. Hi ha el Baix i l’Alt Empordà, el Baix i l’Alt Urgell, el Baix i l’Alt Penedès, el Baix i l’Alt Camp, i els del Baix Ebre (una altra zona castigada) almenys tenen la Ribera d’Ebre o la Terra Alta. Nosaltres no. Algú va decidir que el Llobregat només podia ser Baix, suposo que com a metàfora que seria una comarca sobretot per als de baix.

El Baix Llobregat el travessen múltiples autopistes i autovies, ponts, la via de l’AVE, desenes de polígons industrials sense encant i barris dormitori amb més encant del que a simple vista pugueu imaginar. Però no vam ser mai punters en zones verdes. La Banda Trapera del Río (una altra vegada el riu), grup punk de Cornellà, es presentava als concerts dient “som dels Blocs Verds, l’única zona verda de Cornellà”.

Malgrat tot, estimo el Baix. És casa meva. Sempre he viscut aquí, en quatre municipis diferents. El Baix és el més semblant a una pàtria que conec, sense bandera i sense himne, però amb les cançons d’Estopa, Rosalía, Alfred, Aitana, Chicuelo, Santi Balmes, Ferran Palau o Alizzz, tots paisans. Biodiversitat també musical. I encara que la comarca continua sent per a molts el quarto dels mals endreços de Catalunya, els que som d’aquí hem après a valorar el que tenim: una mica de platja, una mica de muntanya, una zona agrícola amb unes carxofes fantàstiques de quilòmetre zero i un delta del riu que amb els anys, i a còpia de molts diners públics, ja no fa pudor quan passes pel pont de l’autovia.

El delta del Llobregat és la joia de la corona (metropolitana). Connecteu-vos al satèl·lit de Google Maps. És el que queda a la dreta de l’aeroport del Prat. Feu zoom i descobrireu la llacuna de la Ricarda, un espai únic, insubstituïble, protegit a la Xarxa Natura 2000, pel seu gran valor mediambiental.

Doncs bé, amb l’ampliació de l’aeroport tota aquesta zona fins ara protegida se la carregarien.

Ja sé que tot això que escric va en contra del progrés, i que cal ser imbècil per rebutjar la inversió de 1.700 milions que té prevista

Aena, empresa semipública que invertirà els seus diners per carregar-se el que s’ha protegit amb uns altres diners públics. I tot això amb tres aeroports infrautilitzats a Catalunya (Girona, Reus i Lleida). I en un moment d’alerta climàtica com el que vivim. Sembla que no només el Delta té llacunes.

Aprofiten el xoc econòmic postpandèmia per colar-nos aquesta inversió com una cosa inevitable per no acabar a la ruïna, perquè el turisme continuï sent el nostre mannà, davant la passivitat o el suport de partits que diuen ser d’esquerres. No els hi posarem fàcil. Que els hi preguntin als de l’Eurovegas. Fa un any se’ns omplia la boca dient que la pandèmia ho havia de canviar tot. Que en sortiríem millors. Doncs no. Hem tornat al quilòmetre zero de sempre amb la mateixa cançó.

Fa un any se’ns omplia la boca dient que la pandèmia ho havia de canviar tot; doncs no

MARTÍN TOGNOLA