Espanya, geopolítica i Amèrica Llatina

La covid ha tornat la rellevància a la geopolítica. Sempre ha estat important, com demostra Tucídides quan descriu les vicissituds geogràfiques que va córrer Atenes en l’empresa d’estendre la democràcia per l’Egeu fa dos mil·lennis i mig. Però ara fins i tot ho és més. Ho evidencia la lluita que entaulen els Estats Units i la Xina sota les tensions globals que provoquen la revolució digital i el canvi climàtic. L’evolució d’aquests vectors requereix una interpretació cartogràfica que expliqui que la globalització s’assenta sobre plaques tectòniques que col·lideixen i provoquen sismes al voltant dels recursos sobre els quals es funda la prosperitat i el poder del segle XXI.

Al petroli i el gas natural del segle anterior s’hi afegeixen ara l’aigua que necessita la humanitat per sobreviure i que marca els fluxos migratoris que vindran, així com els minerals crítics que fan possible l’energia verda, o les terres rares que necessiten els ordinadors o la fibra òptica per impulsar la transformació digital. Això fa que la geografia i la història que s’hi assenta a sobre tornin a ser rellevants. Ho mostren les illes Spratly, la franja de Gaza,

Suez, els corredors de Suwalki o Latxin, la península de Gwadar, Ceuta, el Salar de Uyuni o el territori de Walikale. La importància d’aquests territoris descobreix recursos de gran valor econòmic, però també vies essencials de circulació comercial o de trànsit migratori, sobre les quals operen conflictes del passat que fan vulnerable l’estabilitat dels països afectats i, amb això, la seguretat del conjunt del planeta.

Aquesta circumstància aguditza les tensions locals i estressa sistèmicament la globalització. Una cosa que reactiva la importància de l’anàlisi geopolítica a causa dels efectes liminars que està produint la pandèmia. Ens endinsem en una època que comprimeix i intensifica les anteriors. D’aquí la urgència de mapejar els espais i comprendre els efectes del temps històric que actuen sobre ells. Entre altres coses perquè la globalització es revela com el desenllaç d’una interacció complexa de problemes passats que s’han posat en relació i n’han provocat altres de nous per als quals tampoc no hi ha resposta de moment.

La pandèmia ens obliga a mapejar novament els espais on es desenvolupen els problemes. Necessitem una cartografia situacional més ambiciosa si es vol encertar les decisions. Una cosa que requereix una entesa prèvia de l’espai per se i de la pluralitat d’interseccions econòmiques, socials, polítiques i culturals que el disloquen. Avui, és impossible encertar en la decisió i el missatge que comunica aquesta decisió si abans no s’ha entès l’àmbit sobre el qual operarà. Per això cal desplegar una capacitat cartogràfica que combini escales diferents. Especialment quan s’analitzen realitats que amaguen capes d’inacció o repressió que només la geopolítica pot desxifrar. Potser per això Heròdot es reia dels esforços dels especialistes que traçaven mapes sense comentar-los de manera detallada. Un repte que torna en l’actualitat i comporta que no hi hagi eleccions assenyades sense l’ajuda prèvia de mapes àmpliament comentats.

En aquest context, el mapa d’Amèrica Llatina esdevé essencial. S’hi plasmen els vectors que estressen el conjunt del planeta. Una geopolítica que, com passava amb els Balcans abans de la Gran Guerra, comprimeix i intensifica els problemes de l’espai estructurals llatinoamericans amb els sorgits en els últims anys a causa de la lluita per l’hegemonia global que lliuren la Xina i els Estats Units, i que es relaciona amb la pugna que mantenen el liberalisme i el populisme sobre qui fixarà el model de legitimitat política al segle XXI.

La suma de tot plegat fa de Llatinoamèrica un laboratori global i, per què no dir-ho també, el taló d’Aquil·les dels Estats Units. No només perquè ubica geogràficament la intersecció de les línies de força que disloquen el món, sinó perquè ocupa una centralitat continental a causa de la latitud i longitud del seu territori que pot propagar les seves experiències econòmiques i socials. A més, en complir des de fa segles condicions de complexitat semblants a la globalització, reforça la necessitat que fem atenció a les dinàmiques polítiques que ha consolidat. Sobretot perquè ha aconseguit respondre als seus problemes amb fórmules que ofereixen equilibris molt fràgils d’estabilitat, seguretat jurídica, diversitat i justícia. Aquesta experiència llatinoamericana fa que adquireixi una significació reforçada a l’endinsarse en una terra incognita de la mà de països com Xile, el Perú o Mèxic, després de les passades eleccions viscudes en aquests països. Sense oblidar, esclar, la situació conflictiva que s’aguditza en països com Cuba, Nicaragua, El Salvador, Colòmbia, Veneçuela o el Brasil.

Ningú no discuteix al Govern espanyol que localitzi la seva atenció a Europa i que la major part dels nostres esforços se centrin en els 70.000 milions que rebrem dels fons de reconstrucció. Tot i això, no podem oblidar els més de 140.000 milions d’euros d’empreses espanyoles invertits a Iberoamèrica, així com la capacitat d’interlocució que tenim pel fet de gaudir d’una proximitat emocional i un coneixement específic que ens brinden un actiu geopolític que és únic a la regió. Si el Marroc ha aconseguit guanyar-se els Estats Units per la seva contribució a l’estabilitat al Pròxim Orient i la seva capacitat de penetració diplomàtica a l’Àfrica subsahariana, Espanya ha de fer el mateix i reprendre amb urgència una aposta geopolítica rellevant a Amèrica Llatina.

Allà es dilucida l’hegemonia global al voltant de com legitimar la política al segle XXI, gestionar els recursos naturals i la demografia, impulsar les tecnologies exponencials i les dades, o captar minerals crítics i terres rares. Per això, sorprèn que hàgim hagut d’esperar tant per veure com el nostre país reprenia una agenda activa a l’altra banda de l’Atlàntic. Amb tot, mai no és tard si arriba i Espanya contribueix a fer que Llatinoamèrica s’estabilitzi amb un nou equilibri de poder local. Un argument de pes que, per si sol, justificaria no només l’oportunitat de la pròxima cimera de l’OTAN, que se celebrarà a Madrid el 2022, sinó que podria contribuir al seu èxit si es fixés correctament un relat en aquest sentit. Una cosa que passa, sens dubte, per recuperar les nostres capacitats geopolítiques a Amèrica Llatina i convertir-nos en la cantonada nord, mediterrània i europea d’una regió que no pot ser els nous Balcans de la globalització.

Al mapa de Llatinoamèrica es plasmen els vectors que estressen el conjunt del planeta

Espanya pot contribuir a l’estabilització d’Iberoamèrica amb un nou equilibri de poder local

PERICO PASTOR