El pare de la Zàmbia lliure

KENNETH KAUNDA (1924-2021) Primer president de Zàmbia

AZàmbia encara ressonen els seus discursos. De veu greu i orador apassionat, Kenneth Kaunda (1924-2021) era capaç de provocar amb les seves paraules un riu de llàgrimes o esclats de joia entre una audiència entregada. Si a la comunitat internacional, fins i tot per als seus enemics, era considerat un interlocutor ferm, però carismàtic, afable i de confiança, entre els seus seguidors va assolir la figura de semideïtat. “Déu al cel; a la terra, Kaunda”, cantaven els seus fidels abans dels seus discursos, en què citava habitualment el seu admirat Gandhi. Primer president de Zàmbia i heroi de la independència del país sudafricà, Kaunda era un dels últims grans lluitadors africans contra el colonialisme de mitjans del segle passat. Va morir dijous als 97 anys després de ser hospitalitzat per pneumònia (els familiars van subratllar que no tenia covid) en un hospital militar de Lusaka, la capital del país.

Malgrat les seves reticències durant dècades a acceptar el multipartidisme en un país multiètnic, el seu llegat com a modernitzador de l’Àfrica i la fidelitat indestructible als seus ideals (en temps de colonialisme britànic es va convertir en vegetarià per tota la vida per protestar perquè els negres havien de comprar en una cua diferent dels blancs a la carnisseria) el van convertir en una figura que transcendeix rivalitats i fronteres. L’actual president zambià, Edgar Lungu, va lamentar la mort d’una “autèntica icona africana” i des de l’ONU van plorar la pèrdua d’un “veritable panafricanista”. El president de la Comissió de la Unió Africana (UA), Mussa Faki Mahamat, també va voler lloar la figura d’un dels pares fundadors de l’Organització de la Unitat Africana (OUA)”. “Va ser un lluitador per la llibertat, un home d’Estat, un visionari i una icona de la lluita per a l’alliberament”, va assenyalar.

En un país sense sortida al mar i, per tant, dependent per a l’exportació dels recursos nacionals, especialment el coure, Kaunda va aconseguir mantenir l’estabilitat estatal des de la seva arribada al poder el 1964 i no es va doblegar a interessos externs dels veïns. No només va oferir el territori zambià com a amagatall a moviments alliberadors africans que lluitaven contra els règims de minories blanques a Sud-àfrica, Namíbia, Moçambic o Rhodèsia (actual Zimbàbue), també va mantenir el seu país al marge de la pugna EUA-URSS de la guerra freda.

Fill de professors, Kuanda va tenir menys èxit en les seves polítiques econòmiques internes, i el 1991 va perdre el poder a les urnes davant Frederick Chiluba. Malgrat que la transició va ser pacífica en un primer moment, Kuanda va patir a la seva pell la por de perdre el poder del nou govern, que li va bloquejar els intents de recuperar la presidència i va aprovar una llei que li prohibia presentarse perquè els seus pares havien nascut en un territori britànic que actualment forma part de Malawi. El 1997, mentre es dirigia a un míting, uns encaputxats van disparar contra el seu cotxe i van estar a punt d’assassinar-lo.

A més de l’envergadura de la seva cursa política, Kuanda, anomenat KK, es va destacar també per la seva lluita contra el VIH del continent quan el 1987 va explicar, durant un missatge televisat, que un dels seus fills havia mort de sida i va demanar que la nació lluités unida contra la malaltia i l’estigma.

A Zàmbia, la passió que desperta Kuanda va més enllà de la política: entre els seus fidels s’explica una vegada i una altra la història de com un Kuanda que vinteneja, amb la guitarra a l’esquena, va sobreviure a una trobada amb un lleó, que va espantar brandant la seva bicicleta damunt del cap.

REUTERS