La Vanguardia (Català-1ª edició)
Assassinat a la goleta
María Oruña ambienta un cas de Valentina Redondo al Reial Club de Tennis de Santander
S’ha comès un crim. A bord d’una goleta, a la badia de Santander, el cos sense vida de la poderosa Judith Pombo, presidenta del Reial Club de Tennis, jeu a la seva cabina sense que aparentment ningú hi hagi entrat ni sortit. Automàticament, tots els personatges presents, els convidats al sopar i la tripulació, passen a ser sospitosos.
No, en aquest moment no apareixerà Hercule Poirot. Som a l’any 2015, i es tracta d’un cas per a la tinenta de la Guàrdia Civil Valentina Redondo, protagonista de tres novel·les anteriors de María Oruña (Vigo, 1976). Ara, a Lo que la marea esconde (Destino), juga amb el subgènere de crim en habitació tancada, “fins i tot hi incorporo un plànol de les estances del lloc, com mana la tradició”.
Redondo, la investigadora, hi apareix destrossada anímicament: “Està desfeta i vol deixar-se anar cap al fons del mar, però a la vida de vegades hi ha la possibilitat que un gran dolor desaparegui, encara que sembli mentida. Fins ara, la seva situació personal no en modificava la manera d’investigar, però aquí l’estat anímic determina tots els seus passos”.
Tennista aficionada, Oruña ambienta l’acció al món d’aquest esport. De fet, alguns dels protagonistes mantenen un encès debat sobre els canvis a la Copa Davis que posteriorment, al món real, ha dut a terme Gerard Piqué.
Tot s’esdevé en escenaris senyorials molt reconeixibles, com el Palacio de la Magdalena –amb les seves habitacions reservades a la família reial– o el Club Nàutic de la ciutat. “Als clàssics d’habitació tancada, els personatges són d’alt nivell social, el classisme n’és un element clau, així com l’aparença, l’ambició i el llenguatge ampul·lós. Santander era ideal, amb un club esportiu que va crear el rei per al seu lleure estiuenc, o el mateix Hotel Real, inaugurat per allotjar els amics del monarca”.
Enmig d’una visita de Felip VI a la ciutat, hi apareixen també alguns personatges crítics, com Victoria Campoamor, una jove vocal de la Federació Càntabra de Tennis. “El món ha canviat completament –explica– i no podia escriure-ho com fa cent anys. Cada persona té la seva opinió, discuteixen i cadascú creu que guanya la batalla dialèctica”.
Si bé no podem fer espòiler del nom de l’assassí o assassina, segons l’autora “com que hi haurà lectors que trobaran impossible que passi una cosa així, diré que hi va haver un fet històric encara més exagerat que el que jo narro; la ciència, combinada amb la història, és el que soluciona el misteri”.
El repte per a l’autora va ser “portar aquest model narratiu al segle XXI i fer-lo més complex. Fa cent anys, aquestes novel·les eren molt més breus i no s’hi dibuixaven profundament els personatges. Ara ens molestem més a explicar els perquès de tot plegat”. Això sí: també hi ha els fils que ens menen a conclusions errònies, perquè “és el lector qui haurà de decidir quins motius per al crim es creu, quins personatges són honestos, en un entorn de doble moral i contradiccions constants”.
Les apostes esportives són un altre dels temes actuals que tracta. “Tot el que hi explico sobre això és veritat; em va sorprendre veure que sigui tan fàcil manipular-les, perquè no cal ni que perdis el partit, n’hi ha prou que et deixis guanyar un set, és molt fàcil guanyar-hi calés si hi ha un jugador disposat”.
Tots semblen tenir un bon motiu per matar la víctima. “Judith Pombo és una dona de caràcter, lluitadora, abusiva en les seves paraules. Em pregunto fins a on és una màscara, si ha de cridar per fer-se sentir i que li facin cas, fins a quin punt l’entorn social n’és responsable. El tema no és tenir diners, sinó tenir el poder. El lector ha de decidir si la Judith és tan odiosa o no, si realment els altres personatges són uns hipòcrites... Se li critica tot, la seva conducta sexual o la seva ambició en els negocis. Si fos un home, dirien que és un mascle, però a ella l’anomenen serp”.
“Em va sorprendre veure com és de fàcil manipular les apostes de tennis, n’hi ha prou amb perdre un set”
En uns versos de Conversaciones poéticas, diu Jaime Gil de Biedma: “De noche, la terraza estaba aún tibia y era dulce dejarse junto al mar, con la luna y la música difuminando los jardines, el hotel apagado en donde los famosos ya dormían”. Es refereix al Formentor, que el maig del 1959 acollí escriptors i editors de renom; el poeta Miquel Bauçà hi anà des de Felanitx amb bicicleta. Des de fa uns anys, el luxe del Meridien Ra Beach recorda, sense emular-les, aquelles històriques trobades a Mallorca que després recuperarien Carlos Fuentes i Basilio Baltasar fins que, el 2020, un fons d’inversió comprà i desmantellà l’hotel Formentor, obert el 1929. Aquell mateix any, el rei Alfons XIII havia inaugurat a la costa tarragonina el Sanatori Marítim Sant Joan de Déu, que restaria abandonat el 1969. El biògraf Miguel Dalmau recorda que, de petit, estiuejava a prop i portava còmics als nins malalts que es beneficiaven de les propietats del clima i de l’aigua, rica en iode.
M’ho explica el capvespre, després dels actes del Festival Transversal celebrats on hi havia el sanatori. Creat al Vendrell pel promotor cultural José Luis Espina, el festival es traslladà al Meridien Ra gràcies a la generositat i sensibilitat del seu director Manuel de Araújo. Aquesta edició, dedicada a Juan Marsé i Gil de Biedma (tots dos vinculats a Calafell i en aquesta platja), comptava amb l’organització de l’ACEC. Hi participaren, entre d’altres, Olga Merino, Ignacio Echevarría, Andreu Jaume, Andreu Gomila, Inés GarcíaAlbi. S’exhauriren les cent localitats que permetia l’aforament màxim (i això que eren de pagament). Abans de l’esmorzar, alguns ponents aprofitaren per fer un capficó en la mar plana.
Mentre Jordi Corominas intervenia en una taula rodona, dissabte horabaixa, s’estrenava Históricos anónimos, el programa documental que condueix a La 2. En clausurar l’encontre el diumenge, un emocionat De Araújo li regalà a Berta Marsé un retrat del seu pare, obra del pintor
Jordi Alumà, mort cinc dies abans. L’actor Josep Maria Pou havia corprès el públic recitant poemes de Gil de Biedma. I durant el sopar –la terrassa encara era tèbia i era dolç deixar-se vora la mar mentre degustàvem una selecció de formatges deliciosos–, Álvaro Colomer, moderador d’algunes xerrades, li demanà que li dedicàs un exemplar de Moby-Dick. Mai ha aconseguit llegir les més de vuit-centes pàgines de la novel·la de Melville. Però gràcies a l’audiollibre amb la veu de Pou, li semblà apassionant fins i tot la infinita enumeració d’arpons que sempre havia desanimat la seva lectura.
Té gràcia que, dies després, Eduardo Mendoza comenti com n’és d’avorrit Julio Verne quan detalla els horaris de tots els trens a La volta al món en vuitanta dies. Sergio VilaSanjuán dissenteix: el va rellegir fa poc i aguanta bé. Som al jardí d’un altre hotel, l’Alma, on Roca Editorial ofereix un aperitiu per presentar La última aventura de La Pimpinela Escarlata, de Jesús Ulled, un homenatge als clàssics d’aventures i lladres de guant blanc. Entre els assistents hi ha Jaume Figueras, amb qui Mendoza parla de la primera pel·lícula d’Arsène
Mendoza comenta com n’és d’avorrit Verne quan detalla els horaris de tots els trens a ‘La volta al món en vuitanta dies’
Lupin. L’editora Blanca Rosa Roca se’n va abans per no perdre un tren a Madrid.
L’endemà del dia que hauria fet 75 anys, l’Ateneu Barcelonès recordà Montserrat Roig amb una xerrada conduïda per la vicepresidenta del centre, Lluïsa Julià. La cua per accedir a l’auditori era llarguíssima, se n’esgotaren les places. “Molts escriptors no es plantegen que la literatura serveix per millorar coses”, deia Carme Riera, i explicava que la seva generació va tenir com a referents Mercè Rodoreda i Maria Aurèlia Capmany, en una època en què el català no s’ensenyava a l’escola: “La literatura servia per fer país i tenir un model de llengua amb què poguéssim entendre’ns”.
Roig pensava que no se’ls admiraria perquè no es pot admirar una generació que, segons ella, no havia sabut construir res. S’equivocava. I això que, com apunta Najat El Hachmi –per a qui no hi ha revolució més íntima que la lectura–, fou capaç de “projectar en la seva obra, la memòria del seu present, enllaçant-lo amb el passat i també amb el futur, a través de la mirada sobre els canvis per venir”. A Anna Punsoda li fa vergonya ser la quota jove amb 35 anys, quan en aquella edat Roig ja havia publicat L’hora violeta, El temps de les cireres, Els catalans als camps nazis, i tenia dos fills. “Sempre t’arriba la imatge de l’escriptor proscrit que ha hagut de renunciar a la família, i ella va aconseguir combinar les dues coses”. De nit, la mar lluny, em pregunto si la lluna i la música difuminaran també els jardins Montserrat Roig.