La Vanguardia (Català-1ª edició)
TORNARÀS A SENTIR-LO! Sitges. Del 29 de juliol al 13 d’agost 2021
Art i literatura es fusionen a ArtsLibris, que arriba a la seva edició número 12 amb una novetat, se celebrarà per primera vegada al mercat de Sant Antoni de Barcelona. El certamen arrenca avui i es tancarà diumenge, on viurà una altra fusió, en aquest cas amb el tradicional mercat del llibre de segona mà, que cada diumenge aixeca les seves parades en el perímetre de Sant Antoni.
La fira internacional del llibre d’artista mostrarà art, llibres i molt més, com el seminari Maneres de fer, que vol ser l’àgora on es dialoga sobre “les publicacions d’artista i el seu espai en el procés creatiu”. O l’Speakers’ corner, “un espai dinàmic i flexible per a la discussió, la difusió i l’intercanvi” entre autors, editors i públic, que en aquesta edició ha programat una vintena d’activitats, segons va explicar ahir la directora del certamen, Rocío Santa Cruz.
En total, ArtsLibris comptarà aquest any amb 87 expositors, editors, artistes, institucions i escoles d’art, que presentaran, les seves últimes publicacions. Un 40% dels participants procedeix d’altres ciutats com València, Sevilla, Santiago de Compostel·la o Madrid. També hi haurà presència de professionals estrangers, que desembarcaran a Barcelona des de París, Buenos Aires, Ciutat de Mèxic, Lisboa, Santiago de Xile o Salvador de Bahia.
“És important que els expositors internacionals es trobin una cosa diferent del que veuen a les fires de Berlín o Londres, que segueixen un model més anglosaxó, amb publicacions principalment en anglès”, va assenyalar Santa Cruz, la proposta de la qual passa per exhibir publicacions d’artista, fotollibres, llibres de pensament contemporani, d’autoedició i publicacions digitals.
I també per premiar les millors iniciatives. ArtsLibris i la Fundació Banc Sabadell editen Sèrie AL, una col·lecció de llibres d’artistes. Aquest any destaca Woman and fiction, d’Itziar Okariz (Sant Sebastià, 1965), un llibre amb reminiscències a Una habitació pròpia de Virginia Woolf, editat per Moritz Küng i dissenyat per Àlex Gifreu.
La mostra compta també amb el suport de diversos museus. El MNAC, el Reina Sofia, el Picasso de Barcelona, el del Disseny de la capital catalana, la Fundació Miró, la Vila-Casas, l’Antoni Tàpies, la de la Caixa, la Mies van der Rohe, la Joan Brossa, el museu CENDEAC de Múrcia o l’Espai Guinovart són algunes de les institucions que han donat suport a aquesta dotzena edició de la fira del llibre artístic i molt més.
La Scala di seta
Intèrprets: Orquestra Barcelona Concertante
Direcció musical: A. Nesse Direcció d’escena: A. Ponces Lloc i data: Teatre Romea, 17/VI/2021
Gràcies a l’atrevida aposta de Barcelona Concertante que dirigeix el tenor Raúl Giménez, que ha sabut reunir un equip d’artistes joves i de formació molt competent, s’ha estat produint a Barcelona la recuperació de diverses òperes de joventut de Rossini, amb un èxit de públic més que notable. Ara li ha tocat el torn a l’única que s’havia vist al Liceu en l’època del benemèrit empresari Pàmias (el novembre de 1977), i que s’havia estrenat al Teatre de la Santa Creu el 1825.
Situada a París, La Scala di seta és una història enrevessada d’amors i desamors que té una forta influència de la que aleshores era considerada l’obra mestra de l’òpera bufa, Il matrimonio segreto, de Domenico Cimarosa amb una música arxiornamentada pròpia de Rossini, vocalment exigent i complexa, que només uns intèrprets de gran qualitat poden tirar endavant. En aquest sentit, el baríton buffo Carles Pachón s’ha endut la palma en la recreació del personatge del criat Germano, tafaner, preocupat per “aprendre” quines són les tècniques de seducció que practica la seva mestressa Giulia que (òbvia influència cimarosiana) està casada en secret amb Dorvil i el fa sortir de casa d’amagat els matins amb una escala de seda que el fa baixar al carrer. Carles Pachón s’ha mogut, ha cantat el seu brillantíssim paper i ha convençut plenament com una de les grans realitats de la nostra vida operística, amb una veu flexible i sonora i una gràcia escènica indubtable. La seva “mestressa”, Irene Mas, ha cantat el rol de Giulia amb convicció i musicalitat, amb aplom i una coloratura de qualitat. En la intriga, se suposa que intenta traspassar el promès que li vol imposar el tutor a la d’una tia seva) i així acaba feliçment la història que Rossini va desenvolupar com solia fer, amb multitud de números col.lectius, des del duo fins al sextet.
Mèrit especial de l’orquestra que dirigia amb encert i veritable esperit rossinià el director napolità establert a Barcelona, Assunto Nese, i amb una posada en escena modernitzada amb gràcia per Anna Ponces, que també ha intervingut en les aventures de l’Òpera de Cambra de Barcelona, que tant ha contribuït a tornarnos un repertori que no s’havia hagut d’abandonar mai, perquè el que queda clar és que Rossini ha estat al segle XX el gran desconegut que, paradoxalment, torna a brillar al XXI.
Un 40% dels participants procedeixen de ciutats com València, Sevilla, Santiago o Madrid