La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’‘ombudsman’ i el compromís de la premsa de qualitat davant l’era digital
Les falòrnies i l’acceleració tecnològica, reptes per a un rol amb mig segle d’història
EN MILLORA CONTÍNUA
Una sensació de “creixent deteriorament dels continguts de la premsa” i d’“absència de contrast, frivolitat i menyspreu pels controls de qualitat”. Aquest lament no prové de cap lector desenganyat amb la rapidesa amb què les notícies es produeixen, evolucionen i difonen a l’era digital, sinó que fa referència a l’any 1967 i descriu l’esperit que va portar el diari The Courier-Journal de Louisville a crear, per primera vegada en la història de la premsa, la figura moderna del Defensor del Lector (conegut internacionalment pel terme suec ombudsman). Ho relatava en una columna Roger Jiménez, el primer periodista a assumir aquesta funció a La Vanguardia. A l’article, titulat Rere les empremtes del primer ‘ombudsman’, Jiménez explicava que la missió que es va fixar per a aquell primer Defensor era “exercir de crític intern per fer valer les queixes dels lectors i mediar entre ells i els professionals dels mitjans de comunicació”.
La visionària invenció del The Courier-Journal, que es va convertir en senyal distintiu de les grans capçaleres del món i que La Vanguardia va implantar el 1994, és avui més necessària que mai. La comunicació de masses ja no és monopoli de grans empreses periodístiques sinó que qualsevol ciutadà anònim pot distribuir des del seu telèfon mòbil missatges i imatges al voltant del món. De vegades es difonen fets certament rellevants i capaços de canviar la història, com les mobilitzacions socials de la primavera àrab o la seqüència de 8 minuts i 46 segons gravada per una veïna i en la qual es pot veure la mort per asfíxia de George Floyd sota la pressió del genoll del policia Derek Chauvin. Però altres vegades el que salta de mòbil a mòbil són continguts tergiversats o falòrnies malintencionades com els que afavoreixen els moviments extremistes.
Els mitjans de comunicació ens hem d’adaptar per competir amb la velocitat del llamp a què, sense cap tipus de filtre, són capaços de viatjar i replicar-se aquestes partícules d’informació i, alhora, continuar sent garants que el que es publica al nostre diari sí que és absolutament rigorós i fiable. Hem d’aprofitar el millor que aporta la revolució digital, però mantenir les bases i essència de l’ofici.
En aquest escenari de complicat equilibri –en què sempre ha de prevaler la informació contrastada sobre les presses– els mitjans que designen un periodista perquè exposi les equivocacions i dilemes en públic –i al qual els lectors saben que poden dirigir-se per alertar de males pràctiques– demostren una disposició més gran a assumir els seus errors i adaptar-se als desafiaments tecnològics i socials actuals i als que vindran.
La valenta iniciativa d’investigar els possibles errors comesos pels nostres periodistes (ningú és perfecte) i detallar-los públicament al mateix diari no és res nou, ja que, com s’ha dit, la figura del Defensor del Lector de La Vanguardia es va crear el 1994. Però sí que són molt diferents les formes en què els lectors expressen el seu desacord o denuncien errors. Els lectors ara poden fer comentaris crítics en l’edició digital de les informacions, llançar missatges a Twitter que poden provocar una onada d’indignació i també deixar ressenyes crítiques
ENTRE ELS PIONERS A ESPANYA ‘La Vanguardia’ va instaurar l’any 1994 la figura del Defensor del Lector
DIGITALS I RIGOROSOS Informar dels errors al mateix diari demostra una actitud d’exigència i transparència
sobre les aplicacions del diari. Tot això forma part de l’àmbit de competència d’un Defensor del Lector a l’era digital: escoltar i assumir errors per continuar en millora contínua.
L’Estatut del Defensor del Lector de La Vanguardia determina que aquest defensor no només ha d’actuar quan rep l’avís d’algun lector sinó que ho pot fer d’ofici i gaudeix de “plenes garanties d’autonomia i independència” per “protegir i garantir els drets dels lectors, atendre’n les queixes i suggeriments” i vetllar perquè “els textos, titulars i material gràfic estiguin d’acord amb les regles ètiques i professionals del periodisme”.
A tots els canvis en l’ofici que implica la revolució tecnològica s’hi afegeixen els d’una societat que conquereix amb passes de gegant nous drets, rebutja amb rotunditat conductes que fins fa poc semblaven naturals, exigeix la igualtat real entre homes i dones i veu com la joventut canvia els esquemes del gènere i la sexualitat. Així, els correus amb queixes o suggeriments que arriben al Defensor –i que ell trasllada als redactors en cap de les seccions– sovint aborden aquests temes i exigeixen que el diari amb què s’identifiquen i al qual molts d’ells s’han subscrit les assumeixi com a pròpies i les defensi de manera exemplar. Fa 27 anys que la bústia del Defensor és oberta per escoltar-los, respondre’ls i defensar la feina ben feta al seu diari.