La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Brexit, la greu crisi política i les marxes protestants agiten l’Ulster
La divisió entre moderats i evangèlics integristes ha escapçat el DUP
A Irlanda del Nord la vida no ni gira entorn del Nadal, ni del sàbat, ni del dia d’Acció de Gràcies, ni de la Independència, ni de la Bastilla, ni de Halloween, ni de Tots Sants, ni de Sant Valentí, ni de Sant Jordi o de cap altra festa religiosa o mercantil. La gran referència és el 12 de juliol, quan els protestants commemoren la victòria del rei Guillem III d’Orange a la batalla del Boyne del 1690, i l’epicentre de la temporada de marxes, en què els unionistes desfilen amb els estendards de color taronja i els tambors.
Els protestants més fervents no volen perdre’s la marxa de la seva corresponent lògia de l’Orde d’Orange ni el pícnic de després en una esplanada, com si es tractés d’una fira, amb música, ball, hamburgueses i frankfurts. I els catòlics, a qui dona cent mil puntades de peu que els altres es passegin sorollosos i desafiadors pels seus barris, solien aprofitar per anarse’n de vacances a Benidorm, Salou o Fuengirola, per evitar que se’ls regirés l’estómac (aquest any, per culpa de la pandèmia, han de quedar-se a casa o visitar parents a la República d’Irlanda).
Els dies anteriors i posteriors al 12 de juliol són l’època de l’any de més tensió, pels xocs potencials que signifiquen les marxes, i perquè els joves rebels de les dues comunitats, sense escola i amb dies llargs que duren fins a les onze de la nit, s’entretenen robant i cremant cotxes, i llançant-se pedrotes i còctels Molotov d’un costat a l’altra als “murs de la pau” (eufemisme per anomenar les barreres d’acer que separen les barriades).
Aquest any, a aquestes tensions habituals, cal afegir-hi el disgust dels unionistes amb el protocol del Brexit (que deixa l’Ulster alineat comercialment amb la UE i fora de la resta del Regne Unit, responsable d’un cert desproveïment i retards en l’arribada de mercaderies) i la crisi política a la província. El DUP (Partit Democràtic Unionista), majoritari entre els protestants, passa una gran crisi interna que l’ha portat a carregar-se dos líders en només un mes, primer Arlene Foster i després Edwin Poots, un evangèlic integrista que ha durat en el càrrec menys que una merenga a la porta d’una escola.
El seu successor serà coronat aquesta setmana, i molt probablement serà Jeffrey Donaldson, que al seu dia es va oposar als acords del Divendres Sant ,però és més
De moment, sir Jeffrey Donaldson és l’únic candidat a dirigir el partit unionista majoritari
veterà i considerat més pragmàtic que el seu predecessor. Edwin Poots es va posar en contra a la totalitat del partit per no haver consultar els seus col·legues, acomiadar els qui no li eren cent per cent lleials i omplir els càrrecs amb escuders fidels, tot això mentre el DUP s’enfronta a una crisi existencial desfermada pel seu suport insensat al Brexit, i per refiar-se d’algú tan poc de confiança com Boris Johnson (que els va prometre que no hi hauria una frontera comercial entre l’Ulster i la resta del país).
Poots ha caigut i amb ell ho farà Paul Givan, un subaltern a qui va designar primer ministre de l’Ulster perquè ell no volia ocupar el càrrec, i passarà a la història com Paul el Breu, no havent durat ni una setmana. Els acords de pau determinen que el govern autònom ha de funcionar per força com una coalició de les formacions unionista i nacionalistes més votades, i Donaldson (probable nou líder del DUP) només tindrà el suport del Sinn Féin (antic braç armat de l’IRA) si accepta una llei que permeti ensenyar l’idioma irlandès i li doni més rellevància oficial. L’alternativa són unes eleccions a la tardor que podrien donar la majoria als republicans, o fer caure les institucions autonòmiques i que governi Londres.