Bufar i xuclar alhora

Hi ha coses que són molt difícils de fer alhora, per exemple bufar i xuclar. De fet, és impossible. Es pot xuclar i bufar de manera consecutiva, alternant els dos moviments, però coordinar-los no deu ser fàcil. Encara deu ser més difícil si és un govern qui ho intenta. Podrà, el Govern que presideix Pere Aragonès, bufar i xuclar alhora? Durant els darrers dies ha provat de fer-ho, amb tots els focus posats damunt de cada gest del president i dels seus consellers: trobar-se amb el president de Corea del Sud sense anar a un sopar amb Felip VI; donar confiança a les elits empresarials aplegades a la reunió del Cercle i viatjar a Waterloo per projectar unitat; apostar pel diàleg amb el Gabinet espanyol però no assistir a la conferència que Sánchez fa avui al Teatre del Liceu...

Per entendre la disciplina que s’imposa a si mateix el Govern cal tenir en compte quatre factors. Primer: la voluntat de gestionar el dia a dia amb eficàcia no ha enterrat l’agenda independentista de mínims (al marge de discrepàncies estratègiques), concretada en la demanda d’un referèndum pactat i d’amnistia; segon: Aragonès és un pragmàtic que sap que, per avançar en la taula de diàleg, és imprescindible fer visible que el conflicte perdura malgrat el canvi de to; tercer: el rebuig a la figura del monarca és alt dins la societat catalana des del 3 d’octubre del 2017, i quart i molt destacat: els indults per als màxims dirigents del procés són un pas important, però les inèrcies punitives continuaran com una ferida oberta, mitjançant el jutjat 13, el jutjat 18, les causes contra manifestants o el Tribunal de Comptes, que és un no-lloc inquisitorial on la indefensió atroç dels investigats és més pròpia d’un estat totalitari que d’una democràcia plena.

Aragonès (també el vicepresident Puigneró) no vol caure en la gesticulació reactiva i improductiva de Torra, això és claríssim. Però el passadís de la representació política “normal” és molt estret i està ple de mines, que poden esclatar en qualsevol moment. D’altra banda, és simptomàtic (més enllà de les declaracions plausibles de Javier Faus) que un públic com el del Cercle, tan dòcil davant del menyspreu del PP, s’hagi mostrat, en canvi, fred i molest perquè el conseller d’Economia d’un govern independentista recorda que amb un Estat propi molts obstacles desapareixerien. La tranquil·litat política que anhelen els patricis locals hauria d’incloure escoltar avui Giró amb més empatia de la que van demostrar en el passat davant Mas-Colell, quan el prestigiós savi advertia que Madrid enviava la societat catalana contra les roques.

La intenció de bufar i xuclar alhora és el resultat d’una normalitat que no serà tal mentre duri la repressió, així com d’una complexa lluita de relats, que es produeix en diversos escenaris: dins i fora de Catalunya, entre independentistes, entre partits d’àmbit estatal, entre el Govern Aragonès i l’Executiu Sánchez i entre la premsa de Barcelona i la major part de la premsa de Madrid. Haurem d’acostumar-nos a viure (i dialogar) sota una permanent dutxa escocesa.

El passadís de la representació política “normal” és molt estret i està ple de mines