Mirada de gos per Sant Joan

Estimo la meva gossa més que al 95 per cent de la resta de la humanitat, i suposo que li vam posar un nom de persona pel recurs fàcil de demostrar que és més senzill entendre’ns amb un gos. En el fons, posar-li nom de persona a un animal és reivindicar que també és un dels nostres.

Però un gos no el defineix el seu nom sinó els seus ulls: no hi ha res més meravellós i alhora més desarmant que la mirada d’un gos. Aquella mirada d’entrega, docilitat, amor, fervor, que confirma la tesi que em tiraria daltabaix de la finestra abans que ferli mal. Sempre tinc la certesa que hi ha un deute permanent amb el meu animal i que no estic mai a la seva altura. Per això, des de fa algunes revetlles, he decidit quedar-me tot sol amb la meva gossa per intentar tornar-li l’afecte dels últims anys. No hi ha tortura més gran per a un animal que la nit de Sant Joan i els dies previs i posteriors. No tens una clara definició del que és el patiment fins que en tens un.

De molt petit m’agradaven les revetlles

No hi ha tortura més gran per a un animal que la revetlla de Sant Joan i els dies previs

per la litúrgia de la foguera i els coets que llançava el meu pare (hi ha d’haver art en l’encesa, i ni un dia en vaig tenir). Recordo que em passava hores rascant en un estucat blanc i en diverses roques una espècie de paper de vidre que es deia Mistos Garibaldis que petaven i que es van prohibir per una alta toxicitat que va provocar la mort a sis criatures a mitjans dels setanta. En aquella època no hi havia gossos per casa, però ara, anys després, entenc tots els amics que no sortien aquella nit perquè decidien quedar-se amb els seus animals. No hi ha pitjor terror que el d’un gos (els que tenen gats expliquen el mateix) la revetlla de Sant Joan, similar al pànic que patia a les nits quan, de petit, veia la saga de pel·lícules de Fu-Manxú.

Per tant, com cada revetlla dipositaré mitja pastilla en algun premi sòlid que em lliura el veterinari perquè la meva gossa amb nom de persona quedi sedada, tranquil·litzada, anul·lada unes hores per evitar les seves tremolors, que són els meus temors.

No tinc dret ni a demanar presó per als que compren petards amb sorolls similars a bombes peristàltiques ni a exigir un toc de queda només per a aquella nit al veïnat, però sí a homenatjar la millor companyia en la pitjor nit de les seves vides. Seré el seu refugi durant una matinada com ella ho és el meu durant la majoria d’elles. Per això remarco com estic d’orgullós de quedar-me a casa la revetlla de Sant Joan i la felicitat de sentir-me especial perquè la majoria de lectors sense gossos no entendrà mai una columna d’opinió com aquesta.