Gràcies, ‘presidente’

Segons la caricatura que circula tant entre la dreta espanyola com entre l’independentisme, Pedro Sánchez és un camaleó. Un sofista que pot argumentar avui una cosa i demà la contrària. L’exemple més cèlebre d’aquesta caricatura són els arguments de Sánchez en contra i a favor de la coalició amb Podem. Després de les eleccions de l’abril del 2019, va dir que si s’aliava amb Iglesias no podria dormir tranquil. Tot i això, després de les eleccions del novembre va dir que aquesta aliança era “un projecte il·lusionant”.

El problema de la coalició d’esquerres era, naturalment, més complicat. Seguint una tradició del socialisme espanyol que prové de l’antifranquisme, Sánchez era molt reticent a una coalició amb Podem (és a dir, amb IU i PCE). No volia decebre el votant de centre ni perdre la confiança dels empresaris. Ni Cs ni el PP van fer durant la llarga espera del 2019 cap gest per afavorir la governabilitat. Després de la repetició electoral, Sánchez, tot i haver guanyat, només tenia dues sortides: o dimitia o intentava el govern amb Podem, coalició que, per postres, necessitava el suport passiu de l’independentisme. La premsa va batejar l’aliança com “el govern Frankenstein”.

Titllat també d’il·legítim, aquest Govern ha resistit embats gegantins: la crisi sanitària més important dels darrers 100 anys i la consegüent devastació econòmica. La cacera contra el govern de coalició ja ha obtingut el trofeu dissecat de Pablo Iglesias. Però el Govern aguanta. Té el Madrid polític, mediàtic i econòmic furiosament en contra. Un Madrid que ha triomfat amb la presidenta Ayuso, versió local del trumpisme. Fins fa ben poc, l’independentisme català, en comptes de fer política amb un govern que sense ells no existiria, s’ha dedicat a allò que sap fer millor: retòrica (ja només retòrica) unilateralista. La retòrica dels Torra, Borràs i companyia ha servit bàsicament per alimentar els prejudicis que el conglomerat polític, econòmic i mediàtic madrileny havia proclamat sobre l’experiència Frankenstein. Els extrems es toquen. Es necessiten.

Només l’ERC del flamant president Aragonès accepta els indults, moviment oberturista que proposa Sánchez. Ho fa d’una manera vergonyant, com si demanés perdó a la seva gent. Junqueras a punt de sortir de la presó es fa el valent. Les febleses de l’Estat –diu– expliquen l’indult. L’independentisme no pot baixar del seu núvol de tòpics perquè això significaria acceptar l’error (i el fracàs!) de la via unilateral, una via que els escocesos no utilitzaran mai. Sánchez presenta avui al Liceu els indults. Els independentistes el rebran amb insults i xiulets. El bloc de la dreta espanyola traurà petroli de l’espectacle.

Els indults no resoldran res. Però permetran un combat polític més franc i civilitzat. Ara bé: els dos somnis en disputa continuaran desbocats. El somni de la dreta uniformista d’una Espanya planxada a la francesa necessita mantenir encès el foc de la tensió. El somni de la independència catalana s’alimenta essencialment d’aquesta tensió. Si el clima polític és tens i impietós, els dirigents independentistes no han de passar comptes dels seus errors ni han de rectificar el camí que porta sempre a la impotència.

Tots dos corrents s’alien altra vegada contra Pedro Sánchez, que se la juga. Per menystenir-lo, des d’una i altra trinxera es fan judicis d’intencions sobre els indults. No en faré jo, de judicis d’intencions. Fa uns deu anys (per no parlar del temps de l’Estatut) que reclamo un gest clar de pacificació. Ara que algú finalment el fa no li escatimaré l’aplaudiment. Gràcies, president Sánchez. No solament per corregir una sentència del tot exagerada, sinó per pensar en nosaltres, els invisibles. Tenim els músculs i els ànims molt afeblits després de tants anys d’intentar separar els que es barallen.

Per corregir una sentència exagerada i per pensar en nosaltres, els invisibles