Crònica de la ressaca

Avancem en braços de la mal anomenada normalitat, com si sortíssim d’una llarga ressaca. Les mascaretes aixecaran la veda, mentre es concediran els indults als presos catalans, una coincidència sinestèsica si la llibertat no tingués tants logos. L’empresariat català ja els ha beneït. Busca promoure un nou context en què ni la crisi política ni la sanitària no segueixin retenint els diners frescos i ajornant somnis, desesperat per ingressar a les sales de musculació del Dow Jones. Amb la seva flegma mediterrània, el sempre oportú Javier Faus, president del Cercle d’Economia, va ajuntar el Rei i Aragonès per demostrar que es pot tornar a la vella normalitat. Llàstima que els tapaboques no permetessin entreveure els seus rictus; hi ha amabilitat en el caos?

Derrotar el caos, això és el que pretenia Janet Malcolm, mestra de periodistes, que va morir dijous passat. Escrivia així: “Les cases ordenades on vivim la majoria semblen mediocres i sense vida; igual, i en el mateix sentit, que les narracions que es diuen biografies empal·lideixen i s’enfonsen

La ideologia del benestar no té adversari; tampoc la del temps

davant la desordenada realitat que és una vida”. Ella ens va ensenyar a regirar entre el desordre. Disposava d’una ganiveteria ben temperada, amb la qual va fer magistrals anatomies a la veritat. I va posar el periodista a córrer amb l’assassí, mostrant els budells bruts de tots dos. S’enamorava i alhora es distanciava dels seus entrevistats, en una disposició salomònica que va irritar molts dels seus adversaris. Freda i càlida alhora, va dir d’ella Zoë Heller; un temperament que hauria de crear escola.

A la majoria de cafeteries, fins i tot a la de l’estació de Santa Justa, a Sevilla, tenen llet sense lactosa. És una de les herències que ens deixa el virus. La ideologia del benestar no té adversari. Tampoc la del temps. Les notes de veu de WhatsApp es poden sentir a tal velocitat que sembla que els nostres contactes hagin pres deu amfetamines. I en les nostres contradiccions, entre l’indult i l’insult, la normalitat i el caos, la síndrome de la cabana i el de correcamins, només sabem que aviat tornarem a fer-nos petons.