La síndrome del contrari

Reconèixer no minva. Vaig pressentir que alguna cosa anava malament en comprovar que “de vegades” m’agradava escoltar GarcíaMargallo. Em vaig espantar molt. No havia votat mai el partit al qual pertanyia aquest home ni defensat les idees que propugnava. I tot i això, davant l’espant, el posat, certa eloqüència en el parlar, domini de la ironia...

La segona vegada, la cosa va empitjorar. Va cristal·litzar en el vicepresident de la Generalitat i l’admiració anava en augment. L’enginyer Jordi Puigneró mou bé les mans, adora la puntualitat (gràcies, queda algú!) i és tan laboriós que va en dejú a treballar. Va passar anys vivint entre paisatges anglesos, puja pics de tres mil metres i sap el dolor que comporta perdre un fill. Comparat amb això, la política no és res. Fa goig escoltar-lo quan dubta, “un país que va tard no va enlloc”.

Reconèixer una cosa bona en el contrari, públicament, hauria de ser obligatori. A part d’un dels exercicis més urgents, és un acte d’extrema netedat moral.

Amb els teus és fàcil: ells parlen, tu assenteixes; tu parles, ells et donen la raó. I vinga a fer voltes les aspes. El mateix a la jungla periodística, a la qual pertanyo i de la qual visc. Som corporativistes. Ens felicitem els uns als altres sense vergonya, banyadets d’endogàmia, experts en allò que Juan Cruz va batejar com a “egos revueltos”. El que fan els amics, sagrat.

El comentari insidiós sobre fulanet o fulaneta, només per correu privat. Per què no podem, en lloc de mirar-nos tant el melic els uns i els altres, recomanar l’article d’un altre col·lega en un diari, el programa d’una altra emissora, el documental d’un rival? Se’n diu criteri i si el criteri no es pot emetre des de la llibertat ens condemna a l’ostracisme. I si anem cap al retrobament, com va dir aquell fet un figurí?