La Vanguardia (Català-1ª edició)
Vacunes, suborns i prohibicions
De l’escassetat a l’abundància, el problema s’ha anat desplaçant. Primer es tractava de vacunar els més vulnerables i d’assegurarse que ningú se saltés la cua. Després, a mesura que hi va anar havent vacunes, les qüestions logístiques van agafar protagonisme. Calia vacunar la gent d’una manera ordenada com més aviat millor. Cada dia guanyat eren morts que s’evitaven.
Ara estem aproximant-nos a una nova fase. Al ritme que anem, aviat tothom que vulgui, tingui l’edat que tingui, s’haurà pogut vacunar. Llavors el problema serà convèncer els que no vulguin, per erradicar completament el virus.
A Europa, encara ens falten unes quantes setmanes, però als Estats Units ja es troben de ple en aquesta fase. Amb més del cinquanta per cent de la població vacunada, la pandèmia no és tan perillosa. Hi ha llocs en què ja no cal posar-se la mascareta. La gent té la sensació que el malson ha passat. Però per tal que passi de debò cal que tothom es vacuni, i hi ha persones que s’hi resisteixen.
Molts no es vacunen per desídia, perquè ja no se senten amenaçats per la pandèmia i no en veuen la necessitat, o perquè no estan empadronats, o perquè viuen en circumstàncies marginals. D’altres no ho fan perquè es malfien de les vacunes i temen ser víctimes de qui sap quines maldats. Hi ha les teories conspiranoiques més truculentes. Que si xips per controlar la gent, que si uns efectes secundaris tremebunds. L’estupidesa humana: John Carlin hi dedicava un article molt divertit diumenge passat.
Tots hem llegit notícies sobre els mètodes que alguns estats nord-americans estan fent servir per convèncer els que s’hi resisteixen. A l’estat de Maryland, han arribat a oferir 100 dòlars als funcionaris que es vacunessin. A Nova Jersey, una cervesa a tots els que es posessin la primera dosi. A Nova York, el Museu d’Història Natural dona entrades gratis als que acceptin vacunar-s’hi. Hi ha fins i tot una organització –Joints for Jabs– que ofereix porros de marihuana. Es tracta de subornar els recalcitrants com sigui per tal que es deixin de romanços i es vacunin. L’objectiu és que el 4 de Juliol, dia nacional, el 70% de la població estigui vacunada. No és fàcil que s’hi arribi.
A nosaltres, aquests incentius ens xoquen, però al món anglosaxó no són infreqüents. Al Regne Unit, on la sanitat pública gasta el 5% del pressupost tractant malalties relacionades amb l’obesitat, han arribat a oferir 425 lliures esterlines als pacients que perdin pes i no el recuperin en dos anys, en un programa gràficament anomenat Pounds for Pounds. Fa anys la sanitat pública també pagava 15 lliures a alguns pacients amb trastorn bipolar o amb esquizofrènia cada cop que es presentaven per rebre la injecció mensual, i 45 lliures a noies adolescents per vacunar-se contra el virus que causa el càncer cervical.
Als Estats Units, aquests incentius també són habituals. Hi ha estats en què han arribat a oferir diners a la gent per deixar de fumar, i no ha funcionat perquè al cap de sis mesos el 90% tornaven a fumar.
Al món llatí, aquests incentius tenen menys tradició, potser perquè aquí som més conscients que hi ha coses que no és convenient comprar amb diners. Les malalties relacionades amb l’obesitat o el tabac també costen una milionada a la nostra salut pública, però pensem que la gent ha d’aprimar-se i deixar de fumar per estar bé de salut, no per cobrar res, i que segons quins incentius poden ser contraproduents.
És el que pot passar amb els incentius per vacunar-se. L’objectiu de vacunar-se és protegir-se del coronavirus i protegir les persones que ens envolten, i subornar la gent perquè es vacuni pot fer que aquest objectiu quedi en un segon pla i alimentar teories estranyes. La gent es pot pensar que, si li ofereixen una compensació, és perquè la vacuna el perjudicarà d’alguna manera, i veure aquí un motiu per negar-s’hi. Alguns poden sentir la temptació de negociar: ¿per què una cervesa i no –posem- una cervesa, una hamburguesa i un brownie de xocolata? ¿Per què 100 dòlars i no 1.000? Els que s’hagin vacunat de franc poden pensar que haurien hagut d’esperar que els oferissin alguna cosa a canvi, i els que encara no s’hagin vacunat poden calcular que, si esperen, els oferiran unes compensacions més generoses. Algun viu pot fernos xantatge.
Els defensors d’aquests incentius segurament admetran que són un premi a l’estupidesa, però també poden sostenir que, a diferència dels estímuls econòmics per deixar de fumar o per perdre pes, els incentius per vacunar-se funcionen, perquè els recalcitrants, un cop vacunats, ja no es poden fer enrere.
Per una vegada, però, jo espero que quan tothom pugui vacunar-se, cosa que passarà d’aquí poc temps, fem servir per convèncer els recalcitrants un procediment més adaptat a la nostra idiosincràsia: la prohibició. Per exemple: prohibir que els no vacunats puguin viatjar en avió, en vaixell o en tren d’alta velocitat, que puguin treure’s el carnet de conduir, que puguin entrar en gimnasos, en espectacles i en llocs d’esbargiment. Obrir els estadis i les discoteques –amb les precaucions necessàries– i que només hi puguin anar els vacunats. Que només els vacunats puguin fer una vida normal (amb totes les excepcions que calguin).
I que ningú digui que és una discriminació. La vacuna és gratuïta. Per embarcar-se en un avió o en un vaixell, ¿no cal posseir un carnet d’identitat o un passaport? Per entrar a una discoteca, ¿no cal tenir divuit anys? Doncs que calgui estar vacunat per anar a veure el Barça, per assistir a un concert o per ballar de matinada. I ja veurem com la gent s’espavila.
Per convèncer els recalcitrants, la millor via és que només els vacunats puguin fer una vida normal