La Vanguardia (Català-1ª edició)
Adeu al curs més difícil!
La presencialitat ha estat clau en l’aprenentatge i en l’acompanyament emocional Els docents han aconseguit donar un espai de naturalitat en centres amb moltes restriccions La salut mental ha empitjorat, com també el resultat acadèmic, molt més en centres
Les festes de fi de curs anuncien un nou temps d’esperança. Són com notes de color, alegres, que tanquen la porta a un any i mig terrible, marcat per l’emergència, les pors, les pèrdues, la distància, les limitacions... Els comiats –fins i tot amb mascareta– celebren el triomf de la vacunació. La pandèmia ha quedat enrere i ha tingut menys impacte (enorme, encara difícil de mesurar) gràcies al fet que les escoles han estat obertes i que els professors han donat afecte, disfressant de naturalitat un espai tenallat per les restriccions.
Són un milió i mig d’alumnes i 72.000 docents. I tantes les lliçons que fins i tot encara que el virus continués circulant, cosa que no és la previsió, ja res no serà tan dramàtic com el que s’ha viscut. Però en aquesta guerra gairebé superada hi ha hagut també ferits: les afectacions emocionals, psíquiques i acadèmiques dels alumnes.
“Aquest curs ha estat molt intens, començant per l’inici, en què totes les escoles vam rebre un alumnat molt tocat emocionalment pel confinament de la primavera passada i hem vist més problemes de salut mental que mai”, diu Pilar Pérez Álvarez, responsable de la direcció pedagògica de Betània Patmos. Des dels més petits, amb bolquers i xumets en edats en què no tocaven, fins als adolescents, amb patologies més greus.
Clara Murugui, educadora social, i Laia Farrragut, especialista en acompanyament emocional, expliquen que molts nens van arribar al setembre “molt fràgils” (agressius, retrets, desvinculats), i estaven més afectats els que portaven a l’esquena una motxilla de vivències dramàtiques (violència familiar, desnonaments, pèrdues de llocs de feina i d’éssers estimats... ). Treballen a l’escola Antaviana, situada al barri de Roquetes, a Barcelona.
Encara hi ha 50 alumnes que no han tornat al centre per por al contagi. El problema de l’absentisme, tot i que residual, hi és i suposa un gran repte per a l’administració, que ha de vetllar pel dret a l’educació de tots aquests nens. Com estan? Com s’integraran el pròxim curs?
El personal educatiu no docent, format per figures com les de Murugui i Farragut, amb integradors culturals com Esther Pardos, va decidir atendre les urgències (“les cadires volant”), mirar per l’estat emocional de tot l’alumnat (fins i tot les veus dels que no deien res) i donar molt suport als docents, proporcionant-los recursos per poder arribar a tot.
L’experiència del personal no docent, professionals que miren les necessitats des d’una perspectiva cultural, social o emocional, ha es
INFANTESA Falta d’autonomia respecte a la seva edat, hàbits no adquirits i retard en el llenguatge
PRIMÀRIA S’han pogut corregir els retards en la lectura; la dependència de les pantalles persisteix
ADOLESCENTS Augment de casos crítics, com a punta de l’iceberg de l’afectació emocional
tat essencial aquest any. El Departament d’Educació ha assegurat que es mantindran el pròxim curs i l’Ajuntament de Barcelona, responsable dels educadors emocionals, en triplicarà la presència als centres (81).
Les escoles s’han mantingut obertes tots els cursos, fins i tot en el pitjor moment, entre octubre i novembre, quan els va afectar la segona onada. Els tancaments per contagis han estat excepcionals.
Garantir la presencialitat va ser una decisió política de pes que es va mantenir contra les reivindicacions al dret a la salut. Espanya és un dels països que ha tancat menys temps les escoles, del març al juny del 2020. I malgrat això, les conseqüències s’han deixat notar, especialment greus per a les famílies més vulnerables, tot i que també en les de qualsevol classe, desbordades per la por al contagi, a la pèrdua d’éssers estimats, de la feina, i també pel dol. Més grans en pares que no van veure o no van poder atendre els efectes que tindria en els seus fills tota aquesta fragilitat, afirmen tant a Betània Patmos com a Antaviana. Però també destaquen que hi ha hagut famílies amb una gran resiliència.
Les restriccions a les escoles (gel, mascareta, distàncies, grups bombolla) i la falta de lleure que compensés tanta contenció han contribuït a augmentar la “tristesa, l’apatia, la irritabilitat”. Aquesta “falta de llum als ulls dels adolescents”, expliquen.
La gravetat arriba als hospitals. Segons dades de Sant Joan de Déu i de La Paz, de Madrid, les patologies en els nens han augmentat: les temptatives de suïcidi (27%), els trastorns d’ansietat i d’alimentació (30%), les depressions (10%), el trastorn bipolar (9%), els ingressos en urgències psiquiàtriques, les consultes a urgències de psiquiatria (més del 45%). La situació alar
Graduacions
Darrere de la cortina de les relacions extramatrimonials s’amaguen una realitat i una vivència diferents per als homes i per a les dones. En els amors clandestins de llarga durada, segons un estudi de la catedràtica de Sociologia, Marie-Carmen Garcia (Universitat de Lió), es despleguen “lògiques arcaiques de dominació simbòlica masculina”. La igualtat, que és principalment una noció política i social, no aconsegueix entrar en aquest espai de la intimitat tancat i barrat.
L’estudi “Entre la família i l’amor: tensions de gènere entre els amants” que acaba de ser publicat per la Revista Espanyola d’Investigacions Sociològiques (REIS) es basa en l’anàlisi i les entrevistes a 55 persones que tenen o han tingut una relació heterosexual adúltera de més de dos anys. Parelles d’amants els dos casats, o ell sí i ella no i a la inversa, però on apareix aquest denominador comú de les relacions que s’escapen de les “normes contemporànies d’igualtat”. Es produeix una apropiació sentimental de les dones.
“Els homes entrevistats –indica l’autora– tenen dificultats per considerar la dissociació entre la mare dels seus fills i la família”. Homes marcats per una representació de la masculinitat basada en la figura del “cap de família”, que consideren que la separació seria una font de desgràcies per a la seva família i que es defineixen com a “fidels dins de la infidelitat”. O sigui, mantenen els compromisos familiars.
En conversa amb aquest diari, Marie-Carmen Garcia explica que s’exerceix un masclisme en un sentit inconscient, en un marc en què a diferència de la parella “oficial”, l’amant no pot demanar comptes. Quan s’entra en l’anàlisi del paper de la dona en aquestes relacions llargues, en aquesta “doble vida”, la catedràtica indica que elles dissocien el seu jo autònom i el seu paper de mare, i donen un valor més alt a la relació de parella. Escenari que acostuma a derivar en una relació de supeditació.
És en aquest context en què normalment són les dones les que “no defugen la idea de reconstruir la així amb distància, demanar comptes. I no hi ha un entorn social que pugui advertir del que passa.
Les dones enquestades, majoritàriament professionals de classe mitjana o mitjana alta, viuen també amb un patiment i culpa, “com si fos un fracàs personal”. En aquestes relacions clandestines llargues, indica l’autora, tot i que els homes no se separin normalment continuen donant esperances. Elles queden supeditades. Relacions que mantenen estereotips de l’amor romàntic.
Si s’analitza el que passa amb els homes sense parella que tenen relació amb una dona casada s’observen les diferències. Normalment, diu la catedràtica, aquests homes no tenen una única relació. No acostumen a viure aquestes situacions en exclusivitat.
L’àmbit de l’estudi se centra a França, tot i que l’autora considera que és extrapolable a tots els països occidentals. Des de la revolució sexual dels anys seixanta a França, indica, “han aparegut noves pràctiques que es desvinculen de qualsevol perspectiva conjugal”. La permissivitat moral més gran, així com l’auge del feminisme han canviat les regles de joc. L’avenç de la igualtat entre les parelles és indiscutible, com també en les relacions entre amants de curta durada. Però, conclou l’autora, les relacions de llarga durada s’allunyen del concepte de parella contemporània en què “el desig heterosexual s’ha de combinar amb la igualtat entre companys”.