“Em vaig sentir com una formigueta”

Se li va ocórrer al Nahuel. Els nens que hagin nascut aquest any no sabran el que és una pandèmia, va reflexionar en veu alta el petit de 9 anys, perquè ja se n’haurà anat. “I si enterrem els nostres relats en una càpsula del temps perquè l’obrin quan tinguin la nostra edat?”. Les professores Eva M. Guevara i Marta Martín, de l’escola Ramon Castelltort, d’Igualada, es van mirar, còmplices en una idea que van agafar al vol. Posarien paraules a les vivències. “Tots els canals de televisió feien por, parlaven del mateix: la gent moria pel virus”. “Era tan gran que em vaig sentir com una formigueta”. A Igualada, la pandèmia va fuetejar la població amb especial intensitat i va protagonitzar el primer tancament perimetral.“Tota la gent gran tenia por de morir”. “No vaig poder veure els meus avis durant molt temps”. “La meva mare va emmalaltir i vaig tenir molta por”. També hi va haver sensacions positives: “Jugava cada tarda amb els meus pares”. “Jo vaig veure Polseres vermelles, cada dia un capítol, ells no podien sortir de l’hospital i nosaltres, de casa”. “Ens van ensenyar a rentarnos bé les mans”. “No hi havia contaminació”. L’avorriment va ser una constant. “Jo estava una mica enfadada amb el coronavirus”.“No podies sortir si no tenies gos, ni anar al parc ni veure els amics...”. Respecte a l’escola expressen l’enyorança i l’alleujament de tornar-hi i veure els amics i professors. “Només podies jugar amb el teu grup bombolla”. Un altre ressalta que abans de la pandèmia no s’havien de portar mascaretes i això era millor. L’obertura de la càpsula, enterrada al pati de l’escola, serà el juny del 2031.