Aquí, qui mana?

Accedir al govern d’una institució dona poder, però no el poder. El poder no el té ningú en exclusiva, per bé que hi ha qui mana més i qui, des de fora, mana les institucions o ho intenta. El cas de Barcelona és paradigmàtic: inversors de tots colors, també del tot foscos, lobbies empresarials o interessos tan diversos com no sempre legítims. Res de diferent d’altres ciutats d’èxit. Governar la ciutat sempre ha demanat fer front a aquests poders per defensar l’interès general. Exercir el poder civil de l’Ajuntament per posar-lo al servei de la ciutadania.

Fa 25 anys, amb Pasqual Maragall liderant aquest poder civil, vam assolir la Carta de Barcelona. Inspirada en el principi de subsidiarietat per garantir respecte a la ciutadania i per, precisament, prendre totes les decisions pertinents. Però això ja és llunyà. La mateixa Carta ha quedat desvirtuada i lluny de la seva aplicació potencial. La “Barcelona té poder” avui és paròdia i la ciutat no la decideix la seva gent, perquè l’Ajuntament, submís i mesell, s’ha rendit davant el binomi Estat-mercat; dos poders que, deixats anar, ho arramben tot.

Mentre els ciutadans proposen on cal fer carrils bici amb els pressupostos participatius, l’Estat pot decidir quants turistes han de venir, fins a on puja el preu de l’habitatge o, cosa que és el mateix, quants ciutadans hauran d’acabar marxant i fins a quin punt es pot massificar Ciutat Vella.

Si sembla exagerat el que dic, mireu la subhasta del Front Marítim que va fer l’Estat, un cop Barcelona n’havia revaloritzat els terrenys. I com pretén fer Aena l’aeroport amb els prop de dos milions de metres quadrats que té al Prat a còpia d’augmentar un 40% el nombre de viatgers. Al capdavall Aena és, ara més que mai, la més potent il·lustració del binomi Estat-mercat.

O el que passa amb el port de Barcelona. La ciutat l’ha deixat créixer cap al Morrot, i amb el sòl desamortitzat d’usos portuaris, que és sòl urbà, ja fa anys que funciona a esquena i a cavall de l’èxit de Barcelona. Ni els gestors del port, ni de l’aeroport, tenen l’interès de Barcelona i la seva gent com a prioritat. Ho diuen ells mateixos sense complexos. N’extreuen rendes immenses que no retornen ni serveixen al model de creixement sostenible i transformador que avui ens hem d’autoexigir. Pasqual Maragall escrivia “Madrid se ha ido”, i avui afegiria que no ha aturat la màquina extractiva, vol explotar totes les fonts de benefici al seu abast i per aconseguir-ho extrema la cobdícia política i econòmica.

Fer ofertes que “no es poden rebutjar” és una pràctica inadmissible. Acceptar el plantejament, com fa el govern municipal, no és governar. En defensa dels barcelonins cal negociar les propostes i no pas sotmetreles a un “sí o no” de resultats indesitjables. No es poden prendre decisions precipitades.

Barcelona vol connexions transcontinentals –n’ha volgudes sempre–, però potser no 70 milions de viatgers. Barcelona pot voler un centre cultural a la bocana del port, però no una massificació encara més gran a Ciutat Vella.

Em direu que en aquesta vida tot té un preu, i és cert. D’això es tracta, d’acordar un preu just; aconseguir que uns pocs no obtinguin beneficis fora mida a costa d’una majoria, sinó, precisament, que una majoria definidora de l’interès general en surti clarament beneficiada.

La ciutat no la decideix la seva gent, perquè l’Ajuntament, submís i mesell, s’ha rendit al binomi Estat-mercat