La Vanguardia (Català-1ª edició)
El carter que repartia gols
LUIS DEL SOL (1935-2021) Futbolista del Betis, Madrid, Juventus i Roma
Luis del Sol, un dels millors migcampistes de la història del futbol espanyol, era un sevillà nascut a Arcos de Jalón (Sòria). Fill de ferroviari, es va criar a Sevilla i va formar els seus gens futbolístics al Betis, on va debutar el 1954, a Segona Divisió, i es va guanyar fama de migcampista que combinava finor i potència. Ho tenia tot.
Tot i que els seus millors anys els va consagrar al Reial Madrid i després els va passar a Itàlia, Del Sol era un mite del beticisme, amb gestes inoblidables com la del 21 de setembre del 1958, quan s’inaugurava oficialment l’estadi del gran rival ciutadà, el Sevilla. En la posada de llarg del Sánchez Pizjuán, Del Sol amb prou feines va trigar un minut a aconseguir el primer gol del nou camp i deixarlo allà, pels segles dels segles, com a obertura d’un Sevilla-Betis de Lliga que va acabar en un rotund 2-4.
El 1960 el president bètic, Benito Villamarín, el va traspassar d’amagat al Madrid per 6,5 milions de pessetes (més uns altres dos que es va emportar ell), tres jugadors i la presència blanca en el partit de les Noces d’Or bètiques. Un traspàs sonat i multimilionari que va desfermar les ires de l’afició bètica sobre el president del club.
Del Sol va jugar fins al 1962 amb el Madrid i també va deixar un segell especial a velocitat llampec, una fita recordada en la història blanca. El ja exbètic es va incorporar al Madrid a final de temporada, sense que els reglaments de l’època impedissin que debutés en ple mes d’abril per reforçar el club blanc en la històrica semifinal de Copa d’Europa contra el Barcelona de la temporada 1959-1960. La seva brillant actuació va ser determinant per a l’eliminació del fabulós Barça d’Helenio Herrera i va accelerar la destitució d’HH.
Una altra eliminatòria europea, aquesta el 1962 contra el Juventus, va provocar l’oferta irrefusable de l’equip torinès, que va aconseguir fer-se amb Del Sol ni més ni menys que per 35 milions de pessetes que, s’explica, van servir per costejar la ciutat esportiva del club de Bernabeu, mancat de liquiditat en aquells moments. Tot això va succeir en una època de traspassos dels millors futbolistes espanyols al calcio. En poc temps es van expatriar Del Sol, Luisito Suárez (del Barcelona a l’Inter) i Joaquín Peiró (de l’Atlètic al Torino).
Del Sol va jugar fins al 1970 a la Juve i en una enquesta efectuada el 2012 se’l va incloure entre els 50 millors futbolistes de tots els temps de la vecchia signora. Després, fins al 1972, va recalar al Roma, reclamat per Helenio Herrera. A Itàlia es va disparar la seva fama de migcampista infatigable i va ser batejat com Settepulmoni però també el van anomenar Il Postino, el carter, per la seva eficàcia assortint de pilotes de gol tots els atacants dels seus equips. El 1972 va tornar al Betis i encara va jugar una última temporada amb els verd-i-blancs. Sempre va ser fidel al seu club d’origen, a qui va ajudar com a entrenador i com a secretari tècnic, i la ciutat esportiva bètica porta el seu nom.
En una entrevista publicada el 2013, Del Sol elogiava especialment Di Stéfano i Puskas com dos dels més grans futbolistes que havia conegut sobre un terreny de joc i reconeixia que clubs com el Madrid o el Juventus “et canvien la vida”, però que el seu cor era eternament bètic: “Sempre va ser casa meva i hi tinc enterrada part de la meva vida”, deia.
Internacional en 16 partits, campió d’Europa amb Espanya el 1964, campió d’Europa una vegada amb el Madrid, Del Sol lluïa amb orgull els seus 190 partits oficials i 45 gols amb el Betis, perquè no només repartia cartes, també perforava porteries. Luis del Sol Cascajares va morir ahir als 86 anys a Sevilla.