La Vanguardia (Català-1ª edició)
Laporta antidepressiu
La definició oficial de l’assemblea –ordinària i extraordinària– podria haver afegit l’adjectiu diabòlic per definir la situació del Barça. El diagnòstic fa por: un club atrapat pel xantatge comptable d’haver d’acceptar el passat amb una pinça al nas per millorar urgentment el present i el futur. La novetat de fer l’assemblea al Camp Nou va excitar la pulsió de l’insult fratricida, en concret contra l’exdirectiu Jordi Moix. Moix es va menjar el marrón de donar unes explicacions que, siguin realitat o ficció, no podien convèncer ningú.
El president Joan Laporta va controlar l’assemblea amb el punt just de franquesa, cintura, cordialitat i apel·lació a l’esperança. També va controlar la seva tendència retòrica a repetir “en aquest sentit” i “en qualsevol cas”, potser perquè l’assemblea tenia prou substància per no deixar-ho tot en mans de la improvisació. Sense gaire esforços, va superar els primers obstacles. D’entrada, l’aprovació d’uns pressupostos del passat que encarnen la desesperació retrospectiva que viu el club. I, en acabat, l’autorització per un crèdit de Goldman Sachs, qüestionat per alguns socis que tampoc van poder evitar el patrocini de Qatar.
Amb l’habilitat que el caracteritza, Laporta va insistir en la naturalesa tècnica i preceptiva de l’ordre del dia i va confiar en la cadència monocord de Josep Cubells per anestesiar els fogots contestataris de la graderia. En general, les intervencions van confirmar la tendència dels últims anys, que situen el compromissari actiu en una piràmide participativa en què el paper del soci és cada vegada més romàntic i antropològic. Novetat: Eduard Romeu, vicepresident econòmic. Romeu va desplegar una loquacitat arítmica, semblant a la de Joaquim Nadal quan era conseller, amb aquelles pauses dramàtiques que convidaven a donar-li un cop a la tele, a veure si s’havia espatllat. El que va explicar s’allunyava de qualsevol temptació triomfalista, encara que al final també es va apuntar a la consigna d’il·lusió que Laporta vol convertir en patrimoni susceptible de ser transformat en avantatge comptable.
Laporta també va parlar de la Superlliga amb eloqüència d’advocat en el moment de l’al·legat final. Amb les mans a l’esquena, sense llegir papers ni exhibir power points, tenia tota la geopolítica d’interessos al cap i apostava per un discurs amb moments d’olé tus huevos inequívocament favorable al projecte. Estava a punt de convèncer tothom fins que Joan Gaspart (a qui ningú no va insultar) va intervenir i va estar a punt de relativitzar el múscul discursiu de Laporta. El moment em
El president Joan Laporta va controlar l’assemblea amb el punt just de franquesa i apel·lació a l’esperança
va fer pensar en aquella escena de pel·lícula mexicana en què, sentint l’advocat defensor, l’acusat diu: “No me defiendas, compadre”.
Després de molts anys de crònica presencial a l’assemblea, de compartir litúrgia amb autèntics mestres en la matèria, la vaig seguir per televisió i des del sofà. No és el mateix. L’assemblea és un format d’una fascinant complexitat humana, que, per durada, activa l’experiència i les cicatrius de molts anys d’ofici. És una extravagància institucional que dignifica la petita grandesa d’haver d’explicar –a diaris, ràdios, teles i webs– el que és aparentment soporífer però, alhora, excepcional. Sapigueu, companys i mestres, que us vaig trobar a faltar i que, amb el permís de la incertesa que ens governa, espero veure-us, en aquest sentit i en qualsevol cas, a l’assemblea del mes d’octubre.