La Vanguardia (Català-1ª edició)
La monitora amb 32.000 familiars
Si el lleure és una eina indispensable per a la integració social de tothom, encara és més important entre els joves i les persones migrades. Aquesta realitat indiscutible, raó dels esforços de nombroses organitzacions i entitats sense ànim de lucre, es pot explicar de mil formes diferents amb mil informes saberuts. O es pot explicar amb el cas de Wisbel Figuera.
La Wisbel, de 18 anys, ha travessat mig món des de Vargas, a prop de Caracas, la capital veneçolana, per descobrir que a Catalunya té una família amb més de 32.000 membres. Quan hi va arribar, amb la seva mare, la Belkys, i un dels seus germans petits, l’Alexys, es va sentir molt sola. Els seus avis i la resta dels germans continuen a l’altra banda de l’Atlàntic, repartits per Amèrica, metàfora del drama que pateix Veneçuela.
A Catalunya ja hi havia arrelat en Rafael, de 33 anys, el germà gran de la Wisbel i que des de la mort del seu pare, el 2016, per a ella encarnava la figura paterna. Van arribar el juliol del 2019 i van compartir una habitació a un pis de la Sagrada Família. Tot semblava que s’encarrilava per als seus el febrer del 2020, quan la mare va obtenir un permís de treball.
Febrer del 2020, us en recordeu? Un mes després va arribar el confinament per la covid. Aquell estiu hi va haver entitats com la Fundació Pere Tarrés que van recalcar que les activitats i les vacances estivals eren més necessàries que mai. Malgrat la peculiaritat del 2020, 3.696 nens i joves de Catalunya van rebre beques per poder participar en el programa Cap infant sense colònies.
Dues de les beques van ser per a la Wisbel i el seu germà. Fins aleshores, el seu coneixement de Catalunya es reduïa al centre de Barcelona i algunes localitats del Baix Llobregat: “El Maremàgnum, la plaça Espanya, el Gòtic, Castelldefels”. L’assistenta social va considerar que les colònies li farien molt bé a l’Alexys, un noi molt introvertit. No estava previst que la seva germana l’acompanyés, però la van animar perquè tingués un punt de suport.
Va ser providencial. Aquells vuit dies a l’alberg La Sala, de la Fundació Pere Tarrés, a la Pobla de Lillet, al paradís prepirinenc de l’Alt Berguedà, li van obrir un món. De tornada a casa, la dura realitat. A Veneçuela era una estudiant més que notable, però les classes virtuals per la covid i les dificultats tecnològiques, fins i tot amb l’ordinador amb pantalla tàctil que li van acabar concedint, la van fer naufragar en els estudis.
No ha pogut acabar aquest curs, però per no quedar-se de braços plegats es va apuntar a un curset per treure’s el carnet de monitora. Vol tornar a viure l’experiència, però aquesta vegada a l’altre costat de la tanca. I sap per què ho vol fer. “Vull que altres noies i nois com jo, que han pogut tenir problemes a casa, descobreixin que poden trobar una segona família aquí”.
El lloc del qual parla la Wisbel és l’esplai Xiroia, a prop de la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, a Sants. Xiroia: d’un temperament alegre, trempat, com infantívol, que fa gràcia... Aquest és un dels centres de lleure de la Fundació Pere Tarrés. La jove ja ha fet els seus primers passos com a monitora. Aquest estiu acabarà les pràctiques en un campament de Sant Quirze de Besora i més tard a l’alberg de la Pobla de Lillet.
Podem explicar els beneficis del lleure per a la integració social o bé explicar el cas d’aquesta jove