Quan el sol es va morint

És dissabte. El primer d’estiu. La ciutat encara fa olor de petards de revetlla i té gust de cirera de coca de Sant Joan. Vermell que esclata. Calor que arriba. Suor i brisa de mar. Sorra de platja que es resisteix a abandonar la pell banyada de sol, de sal. Promeses de vacances, de temps íntim, sense presses, sense feina. És el moment. El somniat i potser temut. Perquè arriba… però també passa. Com la nit més curta de l’any que ja hem deixat enrere.

Explica una llegenda d’origen celta que el dia del solstici el rei Roure i el rei Grèvol es barallen pel domini de la terra. Finalment, l’imponent arbre guanya la batalla, però rep una ferida del seu germà arbust, que l’esgarrapa fatalment amb una de les seves fulles perennes, punxants, com petites espases. El roure venç, sí. Però es va morint a poc a poc, com les seves fulles caduques, com la llum del sol, que va minvant dia a dia a partir d’aquesta nit màgica que els antics celtes anomenaven Mean Samhraidh, és a dir, la meitat de l’estiu. Per a nosaltres ara n’és l’inici, però ells i altres tradicions ancestrals hi veien el que també és, el punt àlgid de l’estació de la llum. És d’aquí, en realitat, d’on prové la tradició d’encendre fogueres. Serveixen per purificar, cert. Per regenerar, per alliberar. Però també per ajudar el sol a no defallir. El gest ja ve de lluny, quan els nostres rebesavis es van adonar ja en temps prehistòrics que a partir d’aquest moment, els dies, lentament, s’anaven tornant més foscos. És a dir, el sol s’anava debilitant a mesura que avançava el seu viatge cap al sud. Amb l’objectiu d’esperonar-lo, van començar a encendre les primeres fogueres, les que no s’han apagat mai encara malgrat el pas del temps i els canvis de cultes. Les que encara hem encès aquesta setmana, tot esperant que el foc purificador ens alliberi, aquest any sí, de la pandèmia.

Altres tradicions vinculades al solstici s’han mantingut, com la de recol·lectar certes plantes medicinals perquè és quan concentren les propietats. La més significativa és el pericó, també anomenada herba de

Explica una llegenda d’origen celta que el dia del solstici el rei Roure i el rei Grèvol es barallen pel domini de la terra

sant Joan, en honor al sant que els cristians van associar amb la tradició pagana del solstici aprofitant que el seu pare Zacaries va encendre una foguera per celebrar el seu naixement un 24 de juny, segons ens explica la Bíblia. Es veu que fins i tot va saltar pel damunt de les flames. Però tornem a la planta. Tan groga i lluminosa com el sol protagonista de la festivitat. I amb un oli tan vermell com el foc purificador. Ja Hipòcrates la recomanava com a antiinflamatori, però la seva llista de beneficis és força més llarga: cicatritzant, calmant, antidepressiva, antisèptica… Ara bé, també se li han atribuït poders màgics. Coneguda com a Fuga daemonum, les cultures antigues, sobretot durant l’Edat Mitjana, l’utilitzaven per allunyar els mals i com a protectora de malalties. Ara que encara estem a temps de collir-ne, i venint d’on venim, no estaria de menys guarnir les cases amb uns quants rams efímers. Ni que sigui perquè les antigues tradicions no ens abandonin del tot. Perquè res no ens impedeixi gaudir, aquest any sí, de les merescudes vacances.