Doble embragatge

Ara, amb les caixes de canvi i les marxes sincronitzades –ja no diguem si parlem de vehicles amb canvi automàtic–, allò de fer doble embragatge ha passat a la història, però fa algunes dècades era moneda relativament corrent entre els aficionats als ral·lis o èmuls de Fittipaldi. La cosa era aconseguir canviar de marxa amb el motor molt revolucionat, assegurant l’embranzida de potència extra al reduir. La maniobra s’havia d’efectuar a tota velocitat i consistia a accelerar el motor per desembragar, anar a punt mort (o no) i, després de tornar a desembragar, reduir la marxa o marxes mentre el motor estava alt de revolucions (aquí, com en alguns anuncis televisius, s’hauria d’inserir una nota recomanant que deixin aquestes ostentacions per a especialistes i si és possible en circuit).

Jugar amb els pedals de l’accelerador i el fre sempre ha estat l’exercici bàsic de la conducció esportiva o, per què no dir-ho, arriscada. Ara, ja ho veiem en la Fórmula 1, el volant és un multifunció que sembla més propi d’un videojoc que de les velles habilitats. Però abans era qüestió de volant, mans, els dos pedals bàsics i el no menys important pedal de l’embragatge. Doble embragatge per no perdre potència i assegurar l’acceleració i punta taló per frenar alhora que s’accelera, amb l’objectiu també de no baixar revolucions.

En aquestes últimes dècades, i gairebé amb independència de quin president del govern estigués al volant d’Espanya, en termes generals el PSOE ha exercit com a pedal accelerador, i el PP, com a pedal de fre. Hi haurà qui m’ho discutirà, òbviament. I ja veig els puristes de la ultraesquerra acusant els socialistes de ser molt més un fre que cap altra cosa. Els espectadors solen ser els que sempre volen més gas i més velocitat.

Però repassem algunes fites de les últimes dècades... Deixo voluntàriament al marge l’esperpèntic referèndum sobre la permanència a l’OTAN i com va actuar l’Aliança Popular de Manuel Fraga en aquella ocasió i anem a coses que ens han significat un evident marxamo internacional de país progressista. La llei del divorci, l’avortament, la incorporació de la dona a les forces armades, el matrimoni homosexual, fins a la mateixa i recent llei d’eutanàsia. I per descomptat, els nou indults als presos del procés. Els populars sempre hi han estat en contra i difícilment han sabut llegir el signe dels temps. Han estat un fre i, encara que el bon ús del fre sigui essencial perquè un automòbil no acabi a la cuneta o bolcat, governar amb el PP a l’oposició ha estat de vegades com intentar circular amb el fre de mà posat.

El poder judicial, sigui dit així, en genèric, ha actuat com aquell embragatge que, connectat amb l’executiu, permet els canvis sense trencar la transmissió. Però cal saber canviar de marxa a temps, perquè el bon ús de l’embragatge exigeix fermesa, però també subtilesa. Avui, perdó per abusar de la metàfora automobilística, el pilot Sánchez ha agafat velocitat i està donant gas a les rectes i revolts. Punta taló i doble embragatge quan ho considera necessari. Està enfilant ja els pressupostos del 2022 i continua accelerant procurant no perdre la traçada. I mentrestant, Casado ha decidit sembrar la carretera de tatxes. De fet, està a punt de provocar un accident, però o no ho veu o no li importa. O pensa que, davant el doble embragatge, val més activar el doble fre. El més curiós és que l’olor peculiar que desprèn l’embragatge quan es crema ja flota en l’ambient.

Sánchez ha agafat velocitat i Casado ha decidit sembrar la carretera de tatxes