La Guerra Civil entra al MNAC

Un centenar d’obres expliquen la tragèdia humana del període 1936-1939

més innovadores del teatre europeu. El 2017, i dins de l’exposició Després de la fi del món, van presentar Win-Win, un joc escènic difícil d’oblidar sobre les espècies guanyadores i perdedores en la crisi climàtica que feia que ens sentíssim insignificants davant un aquari de meduses. I l’any passat van tornar a impactar al Temporada Alta amb Uncanny valley (La vall inquietant) el protagonista del qual era un humanitzat robot. I ara tornen amb una estrena mundial, produïda pel mateix CCCB al voltant de les diferents maneres de viure (i de sobreviure i de coexistir) a la ciutat, que estarà oberta fins al 19 de setembre i forma part del Grec. “Barcelona s’ha perdut tantes coses d’aquesta companyia que caldrà recuperar el temps ràpid”, reconeixia ahir el director del festival Cesc Casadesús.

“Quina és l’última vegada que us vau saltar la llei? “Quantes persones de la vostra ciutat coneixeu? El capitalisme us funciona?” Amb aquestes i altres preguntes en l’aire el visitant s’endinsarà en un recorregut per diferents escenaris on coneixerem la història d’Enric Tello, catedràtic d’història d’econòmica i ambiental que en una plaça pública reflexionarà sobre l’aigua com un dret humà -“l’aigua i els diners no haurien d’anar junts”, ens diu quan algú llança una moneda a la font– i el futur de les ciutats –“si tothom abandona les ciutats, qui quedarà? Aquells que no en puguin marxar?”–; En Miguel, assessor d’una plataforma digital de repartiment de menjar, parla des del bar de l’aeroport d’un món on la gig economy possibilitarà que ningú hagi de moure’s. Un bitllet al futur ens portarà al dormitori d’un alberg per a persones sense llar on en Siham explica que “al carrer has de dormir amb un ull sempre obert”; la Leyla, una nena del Raval, es pregunta “per què els adults han construït ciutats tan perilloses on els seus propis fills no poden caminar sols”; la Calamanda, entre partida i partida en una pista de tennis, ens convida a la seva oficina amb vista a la ciutat; en Christian, funcionari de presons pluriocupat en una funerària diu que al cap i a la fi una presó és una miniciutat amb tots els serveis i la Camila relata el seu viatge de dissenyadora gràfica a conreadora de marihuana al seu habitatge per poder estar amb el seu fill de cinc anys.

Els veiem a través de les pantalles, i veiem també els que han estat abans que nosaltres gràcies a una complexa tecnologia que possibilita també que alguns visitants, armats amb auriculars i una tauleta tàctil, representin els diferents personatges. “Sortim d’un aïllament i d’una crisi que ens ha fet veure els altres com un perill. Espero que la peça pugui aconseguir que la gent s’adoni que escoltar persones que estan fora dels nostres cercles propers és una part important de la utopia que les ciutats poden representar”, assenyala Stefan Kaegi, una de les integrants del col·lectiu amb Helgard Haug i Daniel Wetzel.