L’altre Quentin

A Tarantino li ha sortit un autor homònim d’un cinema tan salat, tan lliure de prejudicis, tan personal i a contracorrent com el seu: el francès Quentin Dupieux. Ja fa gairebé vint anys que és a l’ofici, sense fer molt soroll per aquests verals, on fins ara només s’havia estrenat Wrong cops.

Excepte a Sitges: allà és una figura de culte, ovacionada com un Pavarotti del fantastique. En les seves excèntriques mans, una cosa tan prosaica com una roda de cotxe va adquirir rang de poesia gore a Rubber: el pneumàtic que cobra vida en ple desert i es converteix en objecte exterminador. Dupieux és el rei de les situacions absurdes: a Mandíbulas, dos tanoques troben una mosca gegant (i viva) al maleter d’un cotxe i reaccionen amb tota naturalitat, com si haguessin trobat una maleta amb roba: la cosa més normal de món. Això passa gairebé al principi. El que segueix no és menys desgavellat: un embolic majúscul tractat en clau de comèdia marciana, ple de girs, vinyetes enginyoses, gags fulgurants i personatges pintorescos; el més pintoresc va a càrrec de l’excel·lent Adèle Exarchopoulos, la protagonista (amb Léa Seydoux) de La vida d’Adèle, aquí en un paper inenarrable, divertidíssim. Dupieux encapsula aquest deliri altament estimulant en un metratge d’hora i quart, amb aires de modèlica sèrie B. / J. Batlle