Futbol del més alt nivell

Si ha hagut un dia que servidor ha pogut gaudir del que suposa el futbol com a esport i confirmar cap a on sembla que s’encamina la seva evolució sens dubte va ser el 28 de juny. Vam tenir més de quatre hores de competició al més alt nivell.

Primer la victòria de Suïssa per penals davant la totpoderosa França després d’avançar-se al marcador i després de situar-se per sota amb dos gols de diferència. També el pas a quarts de final de la selecció espanyola capgirant el marcador i veient com perdia aquest avantatge, que no va recobrar fins a la pròrroga. Tot plegat ens hauria d’obligar a una anàlisi del que va passar i a entendre quin és el fet realment diferencial que et condueix a passar una eliminatòria.

Un equip és aspirant a la victòria en la mesura que és superior al rival. I hi ha diferents elements que poden fer que siguis millor respecte al rival. Un primer element, com a punt de partida, és la qualitat. Cap entrenador no pot garantir poder competir bé si els seus jugadors tenen menys qualitat. Avui hi ha moltes seleccions que tenen jugadors de grandíssima qualitat. Una altra característica és la teva experiència, que acostuma a ser la suma de certs anys de pràctica competitiva i el fet de ser present en campionats de molt alt nivell. I aquí tornem a apreciar que gairebé tots els jugadors de l’Eurocopa

M’encanten aquests partits en què et veus incapaç d’aixecar-te del sofà ni tan sols un segon

són professionals molt rodats. Després hi poden entrar en joc altres elements més col·lectius. Com ara la tàctica, l’ordre i la seva distribució sobre el camp. I tots sabem que no hi ha cap estaquirot al capdavant d’una selecció europea.

Però hi ha un factor diferencial perquè tot i ser una mica inferior en tots els aspectes anteriors al rival el puguis arribar a superar. Aquesta és la màgia del futbol i el que el diferencia de la majoria d’esports. I aquest factor és la intensitat amb què competeixen els membres d’un equip. Si torneu a mirar aquests partits que us he esmentat podreu comprovar que el joc no el va acabar dominant el que millor passava la pilota ni el que se situava al camp amb una distribució determinada. No, les fases de el partit les dominava qui jugava amb més intensitat. Només l’equip que entenia que calia anar a buscar la pilota dividida amb la màxima entrega, que l’un contra un s’ha de forçar com si s’acabés el món, que un desmarcatge no és allunyar-te del rival sinó desaparèixer en dos segons, acabava marcant el gol que l’acostava a la victòria. És la britanització del futbol, que no és la passada llarga, sinó el joc adquirint la seva màxima intensitat. M’encanten aquests partits en què et veus incapaç de aixecar-te de sofà ni tan sols per anar a al lavabo pensant que et perdràs una cosa molt important.