La Vanguardia (Català-1ª edició)
El suïcidi demogràfic d’Europa
La UE necessitarà 60 milions d’immigrants el 2050, i la majoria seran africans
Anys de baixa natalitat, de pèrdua i envelliment de població, obligaran la Unió Europea i el Regne Unit a abaixar les barreres contra la immigració. Diversos estudis demogràfics, signats per les Nacions Unides, el Centre Wittgenstein i el Centre per al Desenvolupament Global, institucions capdavanteres a anticipar l’evolució de la humanitat, afirmen que les pròximes dècades la UE necessitarà desenes de milions de treballadors per sobreviure, i no els tindrà si no deixa de ser una fortalesa antiimmigració. “No n’hi haurà prou d’allargar l’edat de jubilació, incorporar més dones al mercat laboral o augmentar la natalitat. Tampoc no serà suficient robotitzant encara més l’economia productiva o continuar deslocalitzant llocs de treball com fins ara”, assegura Charles Kenny, expert en desenvolupament humà i tecnològic del Centre per al Desenvolupament Social a Washington DC.
“Res d’això no salvarà Europa d’una població envellida –afegeix–. Només la immigració pot corregir aquest desequilibri, i la d’origen africà serà la que amb més naturalitat podrà aportar la mà d’obra necessària per mantenir el creixement econòmic”.
L’ONU calcula que el 2050 la UE tindrà un dèficit de 60,8 milions de treballadors. El Centre Wittgenstein l’eleva a 72,7 milions. El més greu és que amb la política migratòria actual només es cobrirà un 23% d’aquestes necessitats, segons l’ONU, o un 30%, segons el Centre Wittgenstein.
“Una població cada any més gran és un fre per al creixement econòmic i l’Estat de benestar”, explica Juan Ramón Jiménez, expert en migracions del CIDOB i doctor en Ciències Polítiques i Socials per la UPF. “Un 20% dels espanyols i europeus tenen més de 65 anys, un grup d’edat que representarà el 30% el 2070. Ara hi ha tres treballadors per cada jubilat, però quan els baby boomers deixin de treballar aquesta proporció no es podrà mantenir. Perdrem població que estigui en edat laboral, és a dir, entre els 15 i els 64 anys”.
El Japó marca el camí d’Europa cap aquest abisme demogràfic. Quan la seva població era més jove, a la dècada dels vuitanta, el creixement vorejava un 4%, i avui que un 25% dels japonesos tenen més de 60 anys, el PIB tot just avança un 0,4%. Incorporar més dones per força laboral –10% més des del 2000– i endarrerir l’edat de jubilació dels 63 als 65 anys només ha mitigat el problema. La taxa de natalitat continua en l’1,3, una de les més baixes del món.
Europa, amb una fecunditat d’1,55 fills per dona, segueix els passos del Japó. Les polítiques de foment de la natalitat, a més, no han donat resultats. “Ni les guarderies ni els permisos de maternitat ni els xecs nadó han tingut èxit”, diu Kenny.
La conjuntura econòmica i la realitat social pesen molt més. Itàlia acaba d’aprovar una ajuda de 250 euros mensuals per fill. Madrid prepara una subvenció especial per les mares de menys
Allargar l’edat de jubilació o augmentar la natalitat no impediran una falta massiva de mà d’obra
La UE segueix els passos del Japó: com més envelliment de la població, menys creixement
de 30 anys i deu anys d’empadronament. Amb moltes menys restriccions, ni el xec nadó del govern Zapatero (2007-2010) ni el que va donar Extremadura el 2014 van augmentar la natalitat.
Si augmentar la natalitat és difícil, incrementar la immigració, en contra del que pugui semblar, tampoc no és fàcil. El Japó ho intenta sense èxit des de fa anys. Malgrat facilitar la contractació de treballadors estrangers, no n’aconsegueix. Menys de 47.000 van respondre a una crida el 2019 pensada per captar-ne 300.000.
L’idioma i la cultura poden ser
2021 2050
Només el 19% dels africans entre 15 i 24 anys té feina. Més de 5 milions ja han emigrat a Europa
2021