“Els dies d’Europa com a fortalesa antiimmigració estan comptats”

un fre per anar a treballar al Japó, però el cert és que tampoc no hi ha tanta migració qualificada disponible i la competència entre països va en augment. Un país amb creixement baix i una cultura tancada, com avui és el cas del Japó, i aviat pot ser el d’Europa, no és gaire atractiu per a un immigrant.

A Alemanya li costa de trobar immigrants perquè condueixin els seus trens i tramvies. A Irlanda li falta mà d’obra qualificada en la construcció. El Regne Unit ha deixat de fer collites per falta de temporers. El mateix ha passat a Itàlia.

L’economista Michael Clemens, del Centre Global per al Desenvolupament, afirma que a partir d’una renda per càpita de 10.000 dòlars l’emigració es frena. Al país que surt de la pobresa extrema hi ha més oportunitats d’ocupació. El 2050 un 70% de la població mundial viurà en països amb rendes d’almenys 10.000 dòlars per càpita. “Aquell any –explica– la demanda d’immigrants superarà l’oferta en uns 31,5 milions de persones”. Europa, els Estats Units, el Canadà, el Japó, Corea del Sud i les monarquies del Golf competiran per aquests migrants.

“L’Àfrica ha de salvar Europa de la crisi demogràfica”, insisteix Kenny, i Jiménez hi està d’acord. “Les economies africanes –explica– continuaran creixent, però no a prou ritme per donar feina a milions i milions de joves. Hem de tenir en compte, així mateix, que la crisi climàtica empenyerà molts africans a buscar oportunitats fora del continent”.

Un 60% dels africans tenen menys de 25 anys. Tot i això, només un 19% d’aquests joves tenen feina. Emigren per raons econòmiques, però no només. “Aquesta és una altra idea que distorsiona la realitat”, assegura Krikou Diana, expert en migracions de la Universitat d’Estrasburg. “En molts casos s’emigra per promoció social –explica–. No és veritat que només emigren els pobres, els que tenen diners també ho fan. Ho hem vist a la Costa d’Ivori. Malgrat el creixement sostingut de les últimes tres dècades, s’ha disparat l’arribada d’ivorians a les costes del nord de l’Àfrica”.

Un altre tòpic que de mica en mica es desmunta és el de la baixa formació dels migrants africans. L’economista Andreas Backhaus ha demostrat que a Kènia i Ghana, per exemple, hi ha centenars de milers de joves que fàcilment podrien trobar feina a la UE.

Relacionant el programa de capacitació de l’OCDE (Piaac) amb el del Banc Mundial per als països en desenvolupament,

Si es manté el ritme d’arribada actual d’immigrants només es cobrirà entre un 23% i un 30% de les necessitatsde la UE el 2050

Ciutadans de la UE de més de 64 anys

2021 19%

El creixement mitjà del Japó disminueix a mesura que la població envelleix

Backhaus arriba a la conclusió que 626.000 estudiants kenians i 562.000 ghanesos avui mateix tindrien un 90% de possibilitats de trobar feina a Alemanya, el Regne Unit o França. Tots ells aconsegueixen una qualificació Piaac de 250 punts, una marca que als mateixos europeus els garanteix una ocupació en un 90%.

La població envellida d’Europa necessita immigrants per mantenir el nivell de vida. Durant la pandèmia s’ha vist com n’han faltat molts en sectors tan dispars com ara el transport, l’agricultura, els hotels, la neteja i l’atenció a la gent gran.

Charles Kenny considera que

els africans poden treballar en aquestes àrees i moltes d’altres si, com demostra Backhaus, la seva educació continua millorant. Per a molts d’ells, a més, l’anglès i el francès són la primera o segona llengua.

Stephen Smith, professor d’estudis africans a la Universitat de Duke, vaticina que els pròxims 30 anys hi pot haver entre 150 i 200 milions de nous euroafricans. Avui només hi ha nou milions, dels quals la meitat aproximadament són subsaharians.

Smith considera que l’Àfrica serà per a Europa el que Mèxic ha estat per als Estats Units, un subministrador constant de mà

d’obra. Aquest flux s’alimentarà de l’enorme desequilibri demogràfic entre Europa i l’Àfrica. El 2050 per cada europeu hi haurà cinc africans. És més, per cada europeu cinquantí hi haurà tres africans menors d’edat.

Així doncs, milions d’africans aniran al rescat d’Europa durant les tres dècades vinents, i no per la perillosa via de la Mediterrània. Encara que ara sembli impossible, els experts no en tenen cap dubte.

L’auge dels partits populistes i nacionalistes en tots els països europeus és la reacció defensiva d’unes societats que no volen veure el món que ve. El Parlament Europeu ha advertit en diversos estudis que com més envellida i aïllada està una comunitat –com passa als deserts demogràfics que creixen a les zones rurals– més es radicalitza.

Per exemple, la idea que els immigrants prenen llocs de treball als nadius és una altra falsedat que exploten els partits antiimmigració. “S’ha demostrat empíricament que és al revés”, recalca Kenny. “Els immigrants creen més ocupació, no prenen la feina a ningú. Quan s’incorporen als seus nous països consumeixen béns i serveis i paguen impostos. Fan créixer l’economia”. “És més –afegeix Juan Ramón Jiménez–, molts immigrants, sobretot els asiàtics, especialment els xinesos i els pakistanesos, però també molts llatinoamericans, creen els seus negocis i donen feina a immigrants dels seus propis països. Generen molta ocupació”.

Kenny considera que la UE no està fent prou per atreure immigrants. “Hauria d’acceptar més estudiants de tercers països i becar-los, també hauria d’acceptar

L’abisme demogràfic d’Europa

Els joves africans cada vegada estan més ben formats i tenen més opcions de treballar a Europa

Falten maquinistes de tren a Alemanya i personal qualificat per a la construcció a Irlanda

més demandants d’asil perquè construeixin les xarxes que després permetrà l’arribada de més immigrants. Cal crear programes de formació als països d’origen i contractar-hi els joves emigrants perquè puguin començar a treballar tan bon punt arribin a Europa”.

Jiménez afegeix que “també s’ha de facilitar l’accés dels immigrants a la ciutadania i donarlos permisos de treball més flexibles perquè si perden la feina tinguin temps de buscar-ne una altra sense perdre la residència”.

Avui la UE està molt lluny d’aquestes polítiques públiques. No disposa d’una política de migració comuna i tampoc no hi ha una xarxa europea d’ocupació.

Europa és una fortalesa contra la immigració i sembla que els dirigents polítics ho volen mantenir així. Admetre immigrants no és només un deure moral –com es va veure en la crisi dels refugiats sirians del 2015–, sinó també un deure econòmic. Hi ha una utilitat en la immigració que molts polítics no veuen.

Jiménez considera que, malgrat aquest present tan complicat, “els dies d’Europa com a fortalesa antiimmigració estan comptats. No acceptar milions d’immigrants serà un suïcidi demogràfic i no sembla lògic que les societats europees es vulguin suïcidar el 2050”.c