La Vanguardia (Català-1ª edició)
Al bell mig, com el de Los Chichos
Londres va deixar la UE per volar lliure. Però a l’espai exterior s’hi està molt sol. Així doncs, amb Brexit o sense Brexit, ha decidit mantenir el trio que forma amb París i Berlín, l’anomenat E3, per coordinar-se en política internacional.
Lliure, lliure vull ser, vull ser, vull ser lliure”, cantaven Los Chichos vora l’any 1973, el seu primer gran èxit discogràfic. L’ànima del trio, un dels grans exponents de la rumba flamenca, era Juan Antonio Jiménez Muñoz, El Jero, cronista de la vida de carrer als barris marginals presos per la droga i la delinqüència als anys setanta i vuitanta. Principal compositor i vocalista del grup –integrat també pels germans González Gabarre–, El Jero el va abandonar el 1990 per continuar la seva carrera en solitari. Les coses no li van anar gaire bé. Anys després, Estopa li va dedicar la cançó El del medio de Los Chichos.
Boris Johnson també volia ser lliure. I va conduir el Regne Unit a abandonar la Unió Europea –no cal detallar ara els dots de triler polític que va posar al servei de tal afany– amb l’objectiu de recuperar la seva plena sobirania. Tanmateix, i aquesta és una més de les paradoxes del Brexit, el primer ministre britànic no ha volgut trencar el trio que forma amb l’alemanya Angela Merkel i el francès Emmanuel Macron, i en què avui apareix com un element extern, incrustat al bell mig de la parella franco-alemanya. Londres abomina Brussel·les, però s’aferra a Berlín i París.
Al nou document estratègic Revisió Integrada de Seguretat, Defensa, Desenvolupament i Política Exterior, aprovat al març, el Regne Unit es presenta com “un país europeu”, tot i que amb una projecció i interessos globals únics que el diferencien dels altres. I declara els Estats Units com el seu “soci més important i aliat estratègic”, mentre que els països europeus queden en un segon pla, reduïts a “socis vitals”. A la seva presentació, Boris Johnson va reafirmar el compromís britànic amb la seguretat d’Europa, però va emfatitzar més l’interès per la regió Indo-Pacífica que pel vell continent, com si Londres sentís, en tant que tot just divorciat, la necessitat de marcar diferències amb el seu ex. Entre els europeus, no obstant això, el document atorga una atenció especial a tres països: Irlanda, per raons polítiques i històriques òbvies, i després França i Alemanya. Per aquest ordre.
“Nosaltres no tenim aliats eterns ni enemics perpetus. Els nostres interessos són eterns i perpetus, i és el nostre deure seguir-los”, va dir Lord Palmerston al segle XIX. Des d’aleshores, és una màxima no refutada. L’ambició principal dels promotors del Brexit, una vegada recuperada la plena autonomia en matèria de política exterior, és tornar al Regne Unit un paper preeminent a tot el món –sota el lema Global Britain–, sense compromisos ni condicionants. Per això Johnson va rebutjar l’oferta de la UE d’incloure les relacions internacionals en l’Acord Comercial i de Cooperació firmat amb els 27 per regular les relacions mútues després del divorci.
El Regne Unit, cinquena economia i cinquè poder nuclear del món, no només és una potència econòmica i militar, sinó també diplomàtica. A través del Foreign Office –dotat amb 17.300 efectius– té presència directa en 229 països i participa en una desena de les organitzacions internacionals principals. Junt amb França, és l’únic país europeu membre permanent –amb dret de veto– del Consell de Seguretat de l’ONU.
Però la Gran Bretanya d’avui està lluny de tenir el pes i la influència de les èpoques imperials. I si alguna cosa són els britànics és essencialment pragmàtics. Així que, amb Brexit o sense Brexit, han decidit mantenir i potenciar l’aliança tripartida teixida els últims anys amb els seus dos grans exsocis europeus: França, amb qui manté acords bilaterals de seguretat i defensa –els tractats de Lancaster House– i Alemanya. L’anomenat grup E3.
Tot va començar el 2003, quan els tres països van iniciar els contactes amb l’Iran que acabarien desembocant en l’acord nuclear amb Teheran del 2014, amb la participació dels EUA, Rússia i la Xina. Des d’aleshores, Londres, París i Berlín han consolidat una línia de col·laboració informal que no s’ha limitat a l’assumpte de l’Iran i l’Orient Mitjà, sinó que s’ha estès a altres terrenys. Representants del trio es reuneixen regularment i han emès nombroses declaracions conjuntes sobre els afers internacionals. Després del Brexit, encara més. El grup E3 també ha establert un canal amb els EUA, donant lloc a un format batejat com Quad: al febrer, els responsables d’Exteriors dels quatre es van reunir per segona vegada per abordar la qüestió iraniana, però de passada també van parlar –segons el seu comunicat– de l’Iraq, la Xina, el canvi climàtic, Birmània, l’OTAN i la pandèmia de covid... Tota una agenda!
L’existència de l’E3 és molt útil a Londres –que malgrat totes les seves declaracions d’amor no sempre està alineat amb Washington– i també a París i Berlín, que tenen així una via per escapar de la cotilla de la política exterior comunitària, mediatitzada per la regla de la unanimitat (i que els va valer recentment una derrota a mans dels països de l’Est, que van vetar la seva proposta d’una cimera amb Rússia). El problema, naturalment, és que la potenciació de l’E3 amenaça de debilitar la UE, com ja han advertit amb cert enuig alguns països, posant més plom a les ja de per si pesades ales de la política exterior i de seguretat comuna.
Com tot divorciat, Londres marca distàncies amb el seu ex, Brussel·les, però s’aferra a París i Berlín
El trio del Regne Unit, França i Alemanya amenaça de debilitar la política exterior de la UE