La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sánchez indulta el PSOE
L’Executiu de l’epidèmia cedeix el pas a l’Executiu de la recuperació econòmica després de divuit mesos vertiginosos. Pedro Sánchez es reconcilia amb el seu partit per intentar guanyar el 2023.
Sánchez el govern de coalició PSOE-UP el novembre del 2019, abans que a Madrid es posessin en marxa maniobres intenses en sentit contrari.
S’acaba l’estressant travessia de l’Executiu del gener del 2020, farcit d’independents i concebut per experimentar la coalició amb Unides Podem i gestionar una cautelosa recuperació de l’economia. Aleshores ningú no comptava amb la brutal expansió de l’epidèmia. Divuit mesos després el país està exhaust, i la credibilitat de la política, molt cremada. El nou Executiu espanyol neix per intentar recuperar l’economia i la iniciativa. Sánchez ha volgut enviar un missatge d’autoritat presidencial deixant clar que per sota del número u ningú no és imprescindible.
Forçant una mica l’enfocament, podríem dir que Sánchez indulta el PSOE. El secretari general ha posat en marxa l’ascensor dins el seu partit. Rescata antics dirigents allunyats (reapareix Óscar López, com a nou cap de gabinet, en substitució de Redondo en do menor) i es promocionen joves quadres locals: la valenciana Diana Morant (Ciència i Innovació), la catalana Raquel Sánchez (Transports), l’aragonesa Pilar Alegría (Educació) i la castellanomanxega Isabel Rodríguez ,nova portaveu i titular de Política Territorial.
Félix Bolaño, nou ministre de la Presidència, passa a ser l’home clau del Gabinet. Nadia Calviño és ascendida a vicepresidenta primera perquè ningú no estigui intranquil a Brussel·les. Es lliura el cap de la ministra d’Afers Exteriors, Arancha González Laya ,a Mohamed VI per pacificar la relació amb el Marroc. Potser aquest és el passatge més cru de la remodelació. La concentració de quadres del PSC a l’antic ministeri de Foment passa a ser una dada molt rellevant. Amb el seu pas a Cultura, Miquel Iceta s’allunya uns quants metres més de l’agenda catalana. Unides Podem manté els seus cinc ministres, sense canvis, cosa que no és necessàriament un signe de fortalesa, encara que ho pugui semblar.