El pas enrere del guia del congost

La sortida d’Iván Redondo, molt celebrada dins del PSOE, deixa en l’aire l’impuls de modernització polític

Alguna ampolla es devia destapar ahir a les seus socialistes quan es va saber de la retirada voluntària d’Iván Redondo, cap de gabinet de Sánchez amb poders extraordinaris durant els últims quatre anys, al punt de figurar-se gairebé com un vicepresident informal. Munyidor astut i hiperactiu, l’home que xiuxiuejava al president va acabar convertit més aviat en el guia del congost, tenint en compte les extraordinàries dificultats que ha travessat Pedro Sánchez des que l’1 d’octubre del 2016 els seus companys socialistes el van llançar per la finestra de la seu de Ferraz. El va acompanyar des de les primàries amb què va revolucionar el partit i va enviar a la prejubilació Susana Díaz, i per les seves mans han passat bona part de les audàcies polítiques del president, des de l’embasta de la moció de censura del 2018, que va portar Sánchez a la Moncloa –i en la qual la seva llarga relació personal amb el PNB va tenir tant pes com l’estratagema de Pablo Iglesias a Albert Rivera o l’audaç pragmatisme de Marta Pascal–, fins a la tornada del llavors ministre de Sanitat, Salvador Illa, a la política catalana a les eleccions del febrer.

Però la seva capacitat per influir a Sánchez sempre va ser vista amb desconfiança des de l’estructura del PSOE. Ni la vicepresidenta Carmen Calvo ni la portaveu parlamentària Adriana Lastra no s’han comptat entre els seus fans més grans i cada revés polític que patia l’Executiu central era atribuït per fonts socialistes a la mà de Redondo. Així va passar quan a la tardor del 2019 els sondejos electorals revelaven que la repetició electoral no anava a enfortir el PSOE, que patiria per repetir els resultats de l’abril. El cert és que Redondo disposava d’aquells números des de l’agost i sempre va ser contrari a una nova cita electoral, que en lloc d’aclarir el mapa polític podria enredar-lo. Com així va ser. En tot cas, el relat construït al seu voltant va mobilitzar l’executiva socialista, que el dilluns 11 de novembre al matí, l’endemà de les eleccions, es va omplir de veus reclamant explícitament el seu cap. Però Redondo, optimista irreductible, ja havia pactat amb Sánchez la mateixa nit electoral prendre la iniciativa. I mentre el PSOE li prenia mesures –a la manera del salvatge Oest– per anar encarregant el precipitat taüt, ell es posava en contacte amb Pablo Iglesias. Poques hores després de finalitzar l’executiva, Sánchez i Iglesias tenien tancat el govern de coalició i, al matí següent, quan alguns socialistes elegien corbata fosca per assistir de cara llarga al funeral per l’assessor, ell somreia de camí al Congrés, on l’aliança es formalitzaria amb firmes i abraçades. Dos mesos més tard, el grinyolar de dents a Ferraz era audible des de Benasc, quan Sánchez augmentava les atribucions de

Iván Redondo va acompanyar Pedro Sánchez des de les primàries socialistes

en què l’actual president del Govern espanyol es va imposar a Susana Díaz

Redondo i el posava al capdavant de l’oficina de Prospectiva.

Iván Redondo (Bilbao, 1981), injuriat pels barons socialistes per haver treballat per a Xavier García Albiol i José Antonio Monago –amb èxit, a més: va ser el delineant del pacte a la italiana de PP i IU a Extremadura–, gestiona la política des de la tècnica comunicativa i l’ànsia de pilota del davanter, sempre impactant i de vegades entossudit a fer un driblatge

El principi

La seva obsessió ha estat la modernització de la política espanyola, d’aquí la seva simpatia per Podem i Ciutadans

més a l’àrea petita. Va contagiar Sánchez de la seva obsessió per modernitzar la política espanyola per compassar-la amb l’entorn europeu i vèncer els calius postfranquistes que nien en els usos i costums del vell Estat i els seus partits. Per això, la seva simpatia per Podem i Ciutadans i la seva batalla amb Calvo, dona de partit amb línia directa amb els terminals mediàtics socialdemòcrates, que encarna tot el que Redondo en el fons desdenya de la vetusta estructura del PSOE.

L’aggiornamento espanyol, que defensen com a imprescindible tant el mateix Redondo com el ministre Manuel Castells, amic personal de Pedro Sánchez –plasmat per l’analista electoral de Moncloa, Jaime Miquel, col·laborador de Redondo, al seu llibre del 2014 La perestroika de Felip VI–, va ser també el que li va permetre sincronitzar-se amb Pablo Iglesias, amb qui mantenia una relació fluida molt abans que la política activa creués els seus camins. Per això la sortida de tots dos en tot just quatre mesos –de manera voluntària, malgrat els molts candidats a cobrar-se aquelles peces– condueix a preguntar-se si a Espanya ve una glàsnost econòmica o també una posada al dia de les estructures polítiques del país. La perestroika és òrfena.c