La ‘rockstar’ contra el ‘crooner’

Si s’hagués retransmès per televisió, hauria batut rècords d’audiència, i hauria superat fins i tot la semifinal entre Espanya i Itàlia de l’Eurocopa. El duel al sol entre Isabel Díaz Ayuso i Pedro Sánchez a la Moncloa devia ser apassionant, per les referències que n’han transcendit. La rockstar contra el crooner, el populisme desacomplexat enfrontat a la socialdemocràcia rampant, Batman contra Robin. És possible que al final hi hagués empat per més que no es disputés res i que Ayuso somiés llançar un dia el penal definitiu contra el president, després d’haver eliminat pel camí Ángel Gabilondo i Pablo Iglesias. Abans haurà de jugar-se-la amb Pablo Casado, que comença a tenir clar que l’ambició de la presidenta de la Comunitat de Madrid no s’acaba a la Puerta del Sol.

Sánchez tenia preparat a sobre de

Ayuso va parlar més de Catalunya que de Madrid en la trobada a la Moncloa

la taula un informe sobre les principals reclamacions d’Ayuso, però a ella li interessava poc parlar de Madrid, ja que només volia denunciar els indults als líders del procés i la ruptura d’Espanya que pensa que s’acosta. Per abordar els problemes de la capital, valdrà més convocar Joaquín Sabina, devia pensar el president del Govern espanyol. Ayuso va utilitzar un discurs més propi de la tinenta O’Neil, disposada a demostrar que Sánchez s’equivoca amb la seva política de la desinflamació i la concòrdia: “Espanya està segrestada per minories que l’odien”. I està convençuda que anem a una ruptura de l’ordre constitucional, a un canvi de país, a un nou règim si res (o ella) no ho impedeix. Els nacionalismes són un llop famolenc. En realitat, volia dir “insaciable”. Sánchez va intentar respondre-li dient que ningú no trencarà res, i que en cap cas no permetrà un referèndum d’autodeterminació.

La reunió va semblar un monòleg de la presidenta madrilenya, cosa que sempre és un problema perquè, com deia Voltaire, explicar-ho tot acaba per avorrir. Sánchez va tenir la sensació que el lideratge de l’oposició ha passat de Casado a Ayuso. Juraria que Boris Johnson és el mirall en el qual es mira, encara que ni el primer ministre britànic no s’atreviria a dir com ella que té “un pla per a Espanya, que no és ideològic, sinó una manera de viure”. Poca broma.c