Un parc d’habitatges envellit

Als anys 60 i 70 del segle passat, l’economia espanyola es va enlairar. Els successius plans de desenvolupament –dels anys del desarrollismo– van deixar enrere els temps de l’autarquia. El creixement industrial va propiciar successives onades migratòries cap a les grans ciutats. En primera instància, aquests treballadors es van allotjar en condicions molt precàries, donant peu a fenòmens com el del barraquisme. Aquests infrahabitatges en coves o barraques van ser substituïts gradualment per nombrosos blocs socials, que van eixamplar i van transformar el rostre de la perifèria urbana.

Ha passat mig segle llarg des que es van iniciar aquelles operacions. Ja s’intuïa llavors que la qualitat de les construccions populars podia ser deficient.

Ara, sovint, se’n té constància. El parc d’habitatges originat en aquella època no ha envellit bé. Reclama reformes. I no es tracta de reformes com les relatives a un habitatge unifamiliar, més fàcils d’abordar, sinó que incumbeixen edificis sencers i que són costoses i no sempre estimulants, ateses les dificultats que comporta obtenir-hi un bon resultat. El creixement de Barcelona va ser aleshores enorme. I és també per això que el seu parc d’habitatges és ara el més envellit d’Espanya.

Renovar aquest parc suposa un repte enorme. D’una banda, la tendència ara dominant en mitjans arquitectònics aconsella limitar les demolicions i apostar per la rehabilitació dels edificis. El premi Pritzker ha reconegut aquest any la tasca dels francesos Anne Lacaton i JeanPhilippe Vassal, que s’han distingit precisament pels seus projectes de recuperació i millora del patrimoni arquitectònic popular preexistent. Però també és cert que aquesta no ha de ser sempre la solució més pertinent. Els estàndards d’habitació han variat molt en els darrers decennis. L’espai mínim habitable, que llavors se situava entre els 7 i els 8 metres quadrats per persona, ara és d’uns 13 metres. I això fa que en ocasions aquestes operacions de rehabilitació estiguin condemnades abans de començar. En particular, quan no és possible afegir metres als vells habitatges.

En aquests casos, les construccions de nova planta s’imposen. La bona notícia és que a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per exemple, els organismes públics estan treballant amb arquitectes joves i talentosos que aconsegueixen resultats excel·lents a preus per metre quadrat molt raonables. La mala notícia és que els recursos disponibles per emprendre aquestes operacions són limitats.c

Barcelona s’enfronta a la necessitat de refer els edificis dels anys del ‘desarrollismo’