La Vanguardia (Català-1ª edició)
El penós triomfalisme anglès
En temps de pau no hi ha res que exalti més els sentiments patris que el futbol, i més quan s’està disputant un torneig internacional com un Mundial, una Eurocopa o una Copa Amèrica. Parlo de persones normals. Per mi aquests tornejos el que fan és exaltar els sentiments antipatris. El meu desig més fervent durant l’Eurocopa que arriba al final avui ha estat que perdi Anglaterra. Fins ara m’he vist frustrat. Només em queda l’esperança que Itàlia els guanyi avui a la final.
Això provocarà certa confusió en aquells que tenen el costum de referir-se a mi com “un periodista anglès”. Cada vegada que ho llegeixo o ho sento m’irrito. Per dos motius. Primer, que no és veritat: el meu pare era escocès, la meva mare espanyola i tinc passaport espanyol. Segon, que sí que és veritat: vaig néixer a Londres, em vaig educar a Anglaterra, parlo anglès amb accent nítidament de l’illa i, per més que em dolgui reconèixerho, la cultura que més em defineix és l’anglesa.
No sé què n’hauria dit el meu pare, que va combatre a la Segona Guerra Mundial, però la setmana passada a vuitens de final resava, gairebé, que Alemanya guanyés Anglaterra. Quan Thomas Müller es va perdre un gol cantat per empatar 1-1, vaig fer un crit de frustració. Quan va entrar el segon gol anglès i van acabar guanyant, em vaig enfonsar, com si fos un nadiu de Düsseldorf o Berlín.
Als quarts vaig anar, naturalment, amb Ucraïna. Anglaterra va fer el seu segon gol i vaig canviar de canal. I pel que fa a la semifinal contra Dinamarca, comparteixo la indignació a Copenhaguen pel penal mai penal que va segellar la victòria per 2-1 dels anglesos.
Res contra l’equip anglès. El seu estil de joc no m’agrada, però cal reconèixer que formen un bloc admirablement sòlid. Anglaterra com a país tampoc no és del tot menyspreable. Ha aportat coses a la humanitat, entre les quals la llengua, bons llibres i obres de teatre, la revolució industrial, Chaplin, els Beatles i els Stones, Isaac Newton, Monty Python, Bertrand Russell, David i Victoria Beckham, Winston Churchill, Amy Winehouse, Borat, Diana i el seu fill Harry, la cançó You’ll never walk alone i el futbol. Les llibertats que ofereix l’antiga democràcia parlamentària també tenen el seu atractiu. Algun motiu hi deu haver perquè el 99 per cent dels habitants de les Malvines i Gibraltar insisteixen a continuar sent lleials a la corona anglesa.
Però a mi m’agrada molt més Espanya i sento més afecte pel país de la meva infantesa, l’Argentina. Sempre voldré que guanyin als anglesos en qualsevol esport, especialment l’Argentina, perquè els fa més mal.
Quin és el meu problema? Senzill. Havent viscut en molts llocs, i ara a Barcelona, me’ls miro amb una curiosa barreja de distància i proximitat i, encara que tenen coses que m’inspiren orgull, el triomfalisme anglès em resulta detestable.
Les victòries de la selecció de futbol destapen el costat més lleig dels anglesos. Veure’ls celebrar durant aquesta Eurocopa, veure la histèria dels mitjans davant la possibilitat que guanyin el seu primer torneig internacional en 55 anys, des del Mundial del 1966, és enfrontar-se a l’essència de l’esperit del Brexit. No parlo de la sortida en si mateixa del Regne Unit de la Unió Europea, impulsada pels anglesos. Parlo d’un fenomen emocional que batega en les vísceres dels illencs des de molt abans del referèndum del 2016.
Consisteix en un sentiment de superioritat cap a la resta del món en general i cap a Europa en particular. Però això és només el que es veu a la superfície. Grates una mica i veus que tot plegat és una mica més complex, més recargolat. Veus que aquesta supèrbia es basa en la nostàlgia per la glòria perduda, en mites com la persistència del record de l’imperi i la noció que ells, tots sols, van guanyar les dues guerres mundials. Xoquen de ple amb la realitat perquè la influència mundial d’Anglaterra ha estat en permanent decadència d’ençà que els nord-americans i els russos van vèncer Hitler, d’ençà que –oh, trista ironia– Alemanya va esdevenir un país molt més potent.
Per això es fan un embolic mental. Per això el triomfalisme anglès conté un ingredient menys visible però igual de real: la desesperació. Va ser especialment patètic veure la importància que li van donar al partit contra Alemanya. Per als alemanys, Anglaterra és un rival més, com França, Espanya, Itàlia o Holanda. Per als anglesos, Alemanya és el rival. És l’oportunitat de reviure la batalla d’Anglaterra i el dia D. No se n’amaguen. Quan juguen contra Alemanya, els seguidors anglesos coregen des de fa dècades un càntic suposadament burleta però en el fons penós: “Un Mundial i dues guerres mundials!”.
La seva desesperació per creure’s superiors neix de saber que s’enganyen. Saben que Alemanya és un país més exitós; que a Itàlia, França i Espanya s’hi viu més bé. S’aferren a la idea que són els amos del futbol, però saben que la victòria de la setmana passada va ser la primera vegada des de fa més de mig segle que no perdien contra els alemanys en un torneig internacional.
L’eufòria ha estat el to dominant de la premsa anglesa aquests dies, però em va consolar trobar divendres a The Times unes paraules que em van fer sentir-me menys sol. L’articulista va escriure: “Detecto una vena desagradable de jingoism i triomfalisme en les celebracions... ha tret el pitjor dels anglesets”. Jingoism és una bona paraula, una d’aquelles que s’haurien de convertir en un anglicisme d’ús habitual en altres idiomes. Significa, segons el diccionari, “patriotisme extrem, agressiu”.
Estem parlant del nacionalisme en la seva versió més rància, d’un sentiment massiu que combina arrogància, inseguretat, violència i victimisme tot alhora. No és una cosa exclusiva dels anglesos, pot dir algú. És veritat. Vagin a la plaça Colón de Madrid a veure una d’aquelles manifestacions de la dreta espanyola. O escoltin Donald Trump. La meva particular sensibilitat cap al jingoisme anglès és fruit de la meva particular proximitat. Que Anglaterra guanyi l’Eurocopa a la final d’avui, just l’any en què ha sortit de la Unió Europea, seria haver de presenciar novament el xou pèrfid, aquesta vegada més grotesc que mai. No. Que els donin un bany d’humilitat o, millor encara, que els humiliïn. Forza azzurri!
La desesperació dels anglesos per creure’s superiors neix de saber que s’enganyen
‘Jingoism’, patriotisme extrem, hauria de ser un anglicisme d’ús habitual en altres idiomes