Hipòcrita elector

Charles Baudelaire, a Les fleurs du mal, dedica un poema al lector, aquest que acaba amb “–Hypocrite lecteur, –mon semblable, –mon frère!”. Hipòcrites lectors tots nosaltres, anem abocant diàriament el verí del doble llenguatge i la doble moral. Fa molt de temps que dura i contamina més d’un aspecte de les nostres vides. La relació amb els diners, el matrimoni, la carrera professional i, sens dubte, la política, està pavimentada d’hipocresia i dobles vares de mesurar.

Un hipòcrita és, etimològicament, un actor, algú que porta una màscara. I la vida mateixa és representació. El gran teatre del món, com va anomenar Calderón de la Barca el seu acte sacramental, on Déu és demiürg creador i director d’escena. Però encara que acceptem que tots fem un paper sobre l’escenari, hi ha dies en què es fa difícil suportar la hipocresia generalitzada.

Torno per on solia, però és que cal tenir un estómac de grans dimensions per empassar-se el discurs de Casado i Vox, per exemple, o aquesta trobada entre Junqueras i Puigdemont a Waterloo. La dissimulació i el recitat d’eslògans publicitaris arriba a ser això mateix, un acte hipòcrita, amb la llengua allunyada del cor. Ja que hem arrencat avui amb un poeta, anem amb Francisco de Quevedo: “¿No ha de haber un espíritu valiente? / ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? / ¿Nunca se ha de decir lo que se siente?”. És la famosa epístola al privat del rei, el comte duc d’Olivares. La mateixa que, segons la tradició, li va costar el desterrament a la seva possessió de la Torre de Juan Abad, a Ciudad Real. Val la pena transcriure el títol complet del poema: Epístola satírica y censoria contra las costumbres presentes de los castellanos, escrita a don Gaspar de Guzmán, conde de Olivares, en su valimiento. La nostra relació amb Quevedo, que és un dels poetes castellans més grans, és complicada. La seva dependència del d’Osuna i les seves opinions polítiques van ser totalment contràries a la revolta catalana del 1640. I sovint se citen les seves pitjors invectives dedicades als catalans, “monstruós avortament de la política”, ens va arribar a dir. Però és útil llegir Quevedo i ajuda a vèncer la nostra natural hipocresia, la mateixa que ens va portar a canviar rei espanyol per francès per acabar perdent territoris i llibertats. El Corpus de Sang i la guerra dels Segadors, que van alimentar l’imaginari nacionalista romàntic català, van acabar tenint molt de guerra civil i sens dubte va sortir malament la submissió a la corona francesa. El mite del 1714 apareix molt més tard. Però no ens enredem massa, perquè és evident que fa temps i temps que es cova això que ara se’n diu, també bastant hipòcritament, el conflicte.

I és hipocresia tant negar la història comuna com invocar-la com a única. I són ja no sé si hipocresia, però sens dubte doble llenguatge, totes aquestes manifestacions sobre el monòleg que s’emportarà Aragonès a la suposada taula de diàleg. Amnistia i autodeterminació com a nou mantra, encara que ja hagi dit el president del Govern espanyol que es pot parlar de tot tret d’aquells axiomes impossibles. Es veurà, perquè sota la retòrica i la representació algunes aigües estan brollant i formant corrents ja no tan subterranis.

Hipocresia i mala educació és negar-se a rebre el Rei per després compartir-hi taula. Perquè qualsevol amb un càrrec públic –no cal dir amb un sou públic– deu respecte a les institucions. I no pot menysprear i ofendre els prelats de l’Església, per exemple, per molt anticlerical que sigui. El decòrum era una màxima romana que hem perdut i, de fet, fem gala d’aquestes rebel·lies infantils que no van enlloc.

La paradoxa d’una part de l’electorat català la va exemplificar Sandro Rosell quan va venir a dir que, si hi hagués un referèndum per la independència de Catalunya, ell votaria a favor per abandonar el país si vencia el sí. És obvi, doncs, que continuem parlant de sentiments i poc amb raonaments. L’hipòcrita elector vota sentimentalment allò que espera que no passi. I enyora l’acord malgrat fomentar el desacord. Viu la paradoxa de ser alhora hipòcrita i ingenu. Aquesta mateixa setmana, en un dels seus articles sobre tecnologia, Francesc Bracero recordava una cita atribuïda a Mark Twain: “És més fàcil enganyar la gent que convence’ls que han estat enganyats”. Bracero ho deia a tomb de l’iPhone i els seus competidors, però també estava denunciant la hipocresia dels rivals.c

Encara que tots fem un paper, hi ha dies en què es fa difícil suportar la hipocresia generalitzada

STEPHANIE LECOCQ / EFE