‘Divide et impera’

Vaig néixer en una època en què el record de la guerra i les penalitats de la postguerra era ben viu. L’estalvi era el gran mite. Just quan el net naixia, l’avi o el padrí li obria un compte a La Caixa. Ens van inclinar a posar a la guardiola els dinerets que recollíem de l’oncle o de la visita a les ties de Cartagena. Però, arribats a l’edat adulta, vam descobrir que, al banc, el diner s’hi evaporava. La inflació (atenció: que torna!) deprimia l’estalvi. La bombolla immobiliària que en el tombant del segle no va parar d’inflar-se va ser imposada per banquers i governs. Els empleats de banca et repetien: “Aquest diner és mort! L’has d’invertir en un pis!”.

Va venir la crisi. El totxo es va enfonsar i ens va arrossegar a tots plegats al desert econòmic, que la covid ha rescalfat. Ara es torna a dir que el totxo és un bon refugi, però de tot arreu arriba la mateixa propaganda: “Pobre de qui no tingui un fons de

Volen distreure’ns de la ruïna jubilar amb una guerra de generacions

pensions privat!”. Aquesta segona trampa potser no esclatarà tan espectacularment com la primera, però obliga a jugar per força a la ruleta. A la borsa. Una borsa que no depèn ni tan sols dels governs. El diner va fent la volta al món cada dia de manera abstracta i les teves modestes inversions poden naufragar en qualsevol escull inabastable.

A la caixa de l’Estat només hi ha deute. La caixa de les pensions és buida. Europa potser pagarà la reconstrucció econòmica però els pensionistes alemanys o holandesos no deixaran anar ni un euro per emparar la vellesa dels seus col·legues del sud. En aquestes condicions, caldria un replantejament profund de la solidaritat col·lectiva, però l’estúpida pervivència de les dues Espanyes (i del conflicte territorial) fa que no es pugui parlar de res important. Des de la crisi del 2008, les famílies practiquen una gran entesa intergeneracional. La pensió de l’avi contribueix als estudis del net. Allà on no arriben les joves parelles, hi arriben els pares i els sogres. Es tractaria de projectar aquesta solidaritat íntima a nivell públic, general. Com que la conflictivitat política ho impedeix, el ministre ens ha convidat a afrontar el repte de les pensions a la manera clàssica. Divide et impera. Guerra de generacions. Sempre tan impotents, els polítics confien que acabem culpant-nos els uns als altres de la ruïna de les pensions.c