Françoise Hardy a l’horitzó

Ino és una bona notícia: Françoise Hardy va cap al no-res. La nit obrint-li pas, als seus records i als nostres. Reclama l’eutanàsia, que no està legalitzada al seu país: la pròrroga del dolor. La voluntat individual en mans de gent massa humana. O no se sap de quina despietada índole.

Em costa de trencar el pudor de fer servir el jo, però del que diré gairebé en vaig ser testimoni únic. I durant anys un senyal indeleble al mirall de la meva memòria.

Vegem: 1975 poc abans de la inauguració de la Fundació Miró. A la sala Gaspar, una exposició de Picasso. A punt la tramoia, falten els figurants principals. El paisatge i les seves figures. Per no ser habitual l’assistència de Joan Miró, tímid, elegant, sorprès i sorprenent-se sempre de tot, va causar sorpresa entre els assistents de diferents orígens. Va ser una estrella sense parella fins que amb la inesperada irrupció de Françoise Hardy, magnètica, irreal, ja eterna, van organitzar un terrabastall de mirades. Picasso, Miró, Hardy... material memorialístic per a algú amb talent. Encara em commou recordar-ho. La meva joventut es va posar a cavil·lar la gran lliçó. Veuran: els fotògrafs els van sol·licitar posar amb els Picasso de fons i la cantautora es va afanyar a complir la natural petició, però Miró, més fràgil, més baix i més vell, però enèrgic i eixerit, va acompanyar d’un braç l’Hardy i la va fer posar de perfil. La proximitat em va permetre sentir amb nitidesa i en un impecable francès: “Així no, així no, no se li dona mai l’esquena a un quadre i menys a un de Picasso”.

Ja en la cúspide de l’art, Joan Miró sempre va estar disposat a admirar i a respectar, que és el propi de les persones admirables. Els grans dialoguen més amb la història que amb els seus contemporanis. Françoise Hardy també va ser un far d’intensa claredat que va il·luminar una època. Va freqüentar artistes i intel·lectuals i al revés. De París a la Provença i la Costa Blava la conjunció astral des de la qual es va irradiar al món. Elles se li volien assemblar, ells buscaven nòvies semblants.

Al llarg dels anys he vist altres fotos també amb Miró i amb Dalí… cap davant d’una obra, sempre al costat. Coses dels mites, exemplars.c