La Vanguardia (Català-1ª edició)
Barcelona té el parc d’habitatges més envellit d’Espanya
El model de pis del ‘desarrollismo’ impera a les quatre àrees metropolitanes principals
Quan Teresa Serrat enfilava al seu Renault Floride blanc la sinuosa calçada a la recerca de Pijoaparte, la carretera del Carmel s’obria pas entre les barraques que cobrien els pendents del turó. A la Barcelona del 1956 que descriu Juan Marsé a Últimas tardes con Teresa les 600 cases d’autoconstrucció que s’alçaven de manera desordenada entre els carrers polsosos del Carmel van arribar a allotjar fins a 3.000 persones.
Llavors el parc d’habitatges de Barcelona i Madrid era insuficient per allotjar totes les famílies de l’èxode rural que s’acostaven a les ciutats industrials a la recerca de feina i es veien obligades a amuntegar-se en barracons. Des del 1940 fins al 1970 la capital catalana, juntament amb les localitats limítrofes, va duplicar la població i Madrid la va triplicar.
Per erradicar el fenomen del barraquisme i donar resposta a les necessitats residencials massives tant Barcelona com Madrid, Sevilla i València van construir, entre el 1960 i el 1980, el percentatge més gran del seu parc d’habitatges actual. L’àrea metropolitana de Sevilla, un 37%; la de Madrid, un 42%; València, un 44%, i Barcelona, un 53%. L’elevada xifra de la capital catalana, sumada a un 15% de pisos que ja existien abans d’aquest període, converteixen aquesta àrea metropolitana en la zona urbana amb un parc d’habitatges més envellit, segons l’anàlisi de les dades del cadastre de les quatre àrees metropolitanes més extenses d’Espanya.
Les grans ciutats a Espanya s’han erigit al llarg de dues onades de cops de totxo. Si la primera va tenir lloc durant l’època del desarrollismo, des de mitjans dels seixanta fins a finals dels setanta, la segona va arribar després dels Jocs Olímpics del 1992. Després de l’aturada dels vuitanta –a causa de la crisi del petroli del 1973 i la reestructuració de la indústria–, la febre de la construcció es va reprendre el 1997 amb la bombolla immobiliària i es va sostenir
Un 53% dels habitatges de l’AMB van ser construïts entre el 1960 i el 1980, i un 15% més ja hi eren abans
fins a l’eclosió de la crisi l’any 2008.
Però ni tan sols la bombolla dels anys 2000 contraresta el gran volum d’habitatges creats durant el desarrollismo . La data mitjana de construcció dels edificis de l’àrea metropolitana de Barcelona és del 1967, la de València del 1970 i la de Madrid i Sevilla del 1983.
Que la majoria d’habitatges d’Espanya pertanyin a aquella època –en què va predominar la construcció de pisos petits i de baixa qualitat– actualment planteja un repte urbanístic difícil de resoldre. En primer lloc perquè els polígons residencials es van caracteritzar al seu dia per tenir poca qualitat constructiva i una accessibilitat difícil, i per no respondre a cap model de ciutat. A més a més, estaven mancats d’una xarxa d’equipaments escolars, comercials, recreatius i de zones verdes, que es van construir més tard o que no van arribar mai. D’alguna manera, la Barcelona de l’extraradi que represen
tava Pijoaparte des de dalt dels turons del Carmel es va anar traslladant gradualment a zones més allunyades del centre, on el sòl era més barat.
Per bé que amb variacions segons la mida de la família, la gran majoria dels habitatges construïts durant aquesta època compartien un mateix patró: pisos d’entre 45 i 70 m2, una cuina, sala d’estar, tres dormitoris, un bany i una disposició molt semblant en planta.
Amb el temps l’espai mínim habitable per persona s’ha ampliat: “Els 7 o 8 m2 útils per habitant dels anys cinquanta actualment s’han convertit en uns 13 m2”, explica l’arquitecte de la Universitat de Sevilla Carlos García Vázquez. A més, la jerarquització dels pisos amb dormitoris i la seva rigidesa distributiva ara dificulta l’adaptació de l’habitatge a unes noves circumstàncies personals i familiars.
Les característiques d’aquests models d’habitatge exigeixen uns esforços econòmics més importants per ser renovats. Per Oriol Nel·lo, geògraf a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) especialitzat en processos de metropolització, les solucions per a l’envelliment són molt diferents segons si es tracta d’habitatges del segle XIX o de zones residencials construïdes durant el desarrollismo. “Mentre que les primeres requereixen solucions individuals, cas per cas, les segones exigeixen inversions molt notables i un projecte d’intervenció més global”, explica.
D’altra banda, que un 55% del parc edificat a Espanya sigui anterior al 1980 també significa que es van erigir abans de la primera normativa que exigia uns mínims d’eficiència energètica. Segons les dades del Ministeri de Transició Ecològica, la ineficiència energètica del parc d’habitatges va ser el causant d’un 8% del total de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i d’un 14% de les emissions en difusos.
Amb totes les seves insuficiències, els polígons residencials es van convertir en la resposta als greus problemes d’habitatges que tenien les grans ciutats i en la possibilitat d’integrar a la ciutat les capes de la població amb 100.000 80.000 60.000 40.000
Les grans ciutats espanyoles es van edificar entre els anys 60 i 80 i durant la bombolla immobiliària
Durant aquella època va prevaler la construcció de pisos petits i de baixa qualitat
40.000 30.000 20.000 10.000 30% 25% 20%
1950 1940
6.573 8.235
15% 12,02
10% 5% 0%
7,02 6,27
3,98 1970
30.032
1965 1975 24.262 23.129 1960 18.051
menys recursos.
En certa manera, aquella Barcelona de Juan Marsé va continuar existint fins a mitjans dels anys vuitanta, moment que es van enderrocar les últimes barraques del turó de la Rovira, situades en un dels revolts de la carretera del Carmel que recorria Pijoaparte. Els habitants del turó de la Rovira i d’altres nuclis del Carmel es van unir en una llarga lluita veïnal fins que les seves demandes de poder-se quedar al barri es van fer realitat l’any 1984 amb la inauguració del grup d’habitatges conegut com els pisos verds. Avui aquests quatre blocs –un encara
de verd i la resta pintats posteriorment de color salmó– són el testimoni d’aquell canvi urbanístic que va transformar la vida d’un dels últims barraquistes de la ciutat.c
més contundència policial, On era la Guàrdia Urbana i els Mossos”, es van preguntar. “Treballant”, els va respondre indirectament un comandament de la policia municipal. “Barcelona és molt més que el barri de la Barceloneta i les seves platges”, va dir. I dissabte a la nit, com les anteriors d’aquest estiu, hi ha altres places i altres racons en què se celebren botellots que necessiten, també, la presència policial.
L’estiu no serà fàcil. El passeig central del Born es va desallotjar amb dues furgonetes de la Guàrdia Urbana i unes quantes patrulles de Ciutat Vella en un tres i no res. Les platges són figues d’un altre paner. Els comandaments van postergar el desallotjament a les quatre de la matinada esperant que alguns marxessin per on havien arribat, i a la resta va costar poc empènye’ls sense tocar-los, reagrupats com un ramat, pel passeig de Joan de Borbó en direcció a la muntanya, evitant que es dispersessin pels carrerons de la Barceloneta.
El botellot, encara que tots són iguals, molt bruts i descontrolats, va oferir alguna estampa suggeridora. Els amics de Silvana, una estudiant alemanya a la ciutat que va celebrar el seu aniversari, van limitar amb cordes i pals un recinte privat en meitat
Ni la Guàrdia Urbana ni els Mossos tenen la capacitat per tancar les platges o dispersar trobades massives
DIMARTS
Mor Raffaella Carrà i parlem d’ella a través de la mirada de Jorge Javier Vázquez, que la va entrevistar per al Sálvame, i Guille Milkyway, que es va agenollar davant d’ella a Objetivo Eurovisión l’any que La casa azul va estar a punt d’anar al Festival amb La revolución sexual. Vázquez explica que la Carrà devorava la càmera, que tenia una naturalitat fora del comú. Parlem de la transversalitat de la cantant: se saben les seves cançons gent de vint anys i de setanta. I és així. Una mort sentida i plorada.
Raffaella Carrà