La Vanguardia (Català-1ª edició)
El meu passeig Sant Joan
Els veïns del passeig de Sant Joan estem de sort. El mes de juny la revista Time Out International va demanar a 27.000 habitants de ciutats de tot el món que es manifestessin sobre els seus carrers preferits. De Barcelona van sortir elegits cinc carrers: el passeig de Gràcia, Enric Granados, rambla de Catalunya, la Rambla i el passeig de Sant Joan. I després d’“un serè debat”, la redacció de Barcelona de la revista es va inclinar pel passeig de Sant Joan, cosa que va convertir el nostre passeig al segon carrer entre els trenta millors del món, “darrere de l’exquisida Smith Street de Melbourne”.
“Treu-te de sobre el complex d’inferioritat que arrossegues per partida doble (per català i barceloní!). En el rànquing dels trenta millors carrers del món en serveis de menjar, diversió, cultura i qualitat de vida, els barcelonins passem per davant de mítics titans com el Sunset Boulevard de Los Angeles o el South Bank de Londres”, escriu Ricard Martín al Time Out del 20 de juny.
Però, per què van triar el nostre passeig de Sant Joan? Quins mèrits li troben? Segons la senyora Maria José Gómez, directora de la redacció barcelonina de Time Out, per cinc raons. En primer lloc, perquè convergeixen quatre barris diferents en un únic punt, i “això imposa molt caràcter”. En segon lloc, perquè és verd i fet a mida del vianant (la senyora directora esmenta les reformes dutes a terme per les arquitectes Lola Domènech i Teresa Galí). En tercer lloc, perquè hi conviuen “noves tendències de menjar amb la cuina tradicional”, i la directora esmenta el restaurant Sant Joan i el Bar Oller entre la cuina tradicional, “els quals, diu, mantenen una alta qualitat”. En quart lloc, el passeig es presenta com un espai “en què trobaràs de tot: ferreteries, farmàcies, pastisseries tradicionals, una botiga de menjar rus, bodegues de vi... i fins i tot un mercat municipal, tot i que sigui provisional”. I en cinquè i últim lloc, la senyora directora defineix el nostre passeig com “una trobada cultural de primer ordre”. La directora esmenta institucions del còmic, el manga i la contracultura que s’allotgen al passeig, sense oblidar la Biblioteca Arús, “la biblioteca de la maçoneria, l’obrerisme, l’anarquia i Sherlock
Holmes, que allotja, diu, una rèplica de l’estàtua de la Llibertat”.
Per a la redacció barcelonina de Time Out i la seva directora, tot sembla indicar que el passeig de Sant Joan és un i indivisible. Doncs no, per a mi, que visc al passeig cantonada Rosselló, i per a molts dels meus veïns, hi ha dos passejos: el Sant Joan de Dalt, és a dir, el meu, on resideixo, i l’altre, que va de la Diagonal a Arc de Triomf. Els dos passejos “són verds i fets a mida del vianant”, però a Sant Joan de Dalt fa temps que no han podat els arbres. Davant de casa meva tinc un plàtan que, quan bufa el vent, fueteja la finestra del meu despatx, cosa que no passa en l’altra part del passeig. Un passeig, el meu, que és per als vianants, però que he de compartir amb bicicletes i patinets, elèctrics o no.
El meu passeig de Sant Joan pot ser el segon millor carrer del món per a la gent de Time Out, però per mi, que ja tinc una certa edat i l’estat de la meva cama esquerra m’obliga a servir-me d’un bastó, em veig en l’obligació de denunciar –i no és la primera vegada que ho faig– que les estacions del metro de Verdaguer manquen d’ascensors i d’escales mecàniques. Pel que fa a la cuina, ignoro el que la gent del Time Out entén per les noves tendències, però referent a la cuina tradicional us he de dir que el restaurant Sant Joan, a la part baixa del passeig, cantonada amb Aragó, és un lloc tradicional, freqüentat per un públic de barri i en què se serveix una cuina casolana de bona qualitat. Bon servei i preu més que raonable. No puc dir el mateix del Bar Oller. En primer lloc, perquè desconeixia que fos un restaurant en què “el menjar amb tradició” manté “una alta qualitat”. En els molts anys que vaig freqüentar aquest bar, no vaig veure mai una taula que gaudís d’una escudella i carn d’olla, d’un suquet de peix o d’una modesta truita a la francesa.
Pel que fa a la cultura, no ens podem queixar: si els de baix tenen la biblioteca Arús, nosaltres tenim el palau Macaya. I tururut viola. Cap cinema, cap teatre, cap boîte i cap llibreria com Laie o La Central. Si aquest és el segon carrer més famós, bonic, sorprenent, meravellós o com el vulguin anomenar, del món... jo soc Joana d’Arc. O la Viuda Alegre.
A Sant Joan de Dalt fa temps que no han podat els arbres