LANZAROTE Una illa extraterrestre

Com una enorme mola incandescent, Lanzarote va emergir de l’oceà Atlàntic fa uns 20 milions d’anys fruit de l’activitat volcànica. El tremendament violent origen de l’illa té una sèrie d’implicacions en l’actualitat. I és que aquesta cicatriu de la Terra suposa un dels llocs amb la geologia més semblant a la de Mart i la Lluna al nostre planeta. Per això passades, presents i futures investigacions es desenvolupen en aquest laboratori natural entorn d’un objectiu: aprendre tot el possible sobre els dos mons sense sortir de la Terra.

L’interès per Lanzarote com a anàleg extraterrestre va començar fa gairebé una dècada de la mà de Jesús Martínez Frías, de l’Institut de Geociències (IGEO, CSIC-UCM). L’investigador, que fa més de 30 anys que treballa a l’arxipèlag canari, és tot un expert en geologia planetària i astrobiologia.

“Les Canàries són especials i Lanzarote, segons la meva opinió, suposa una perla científica com a laboratori natural en l’àmbit mundial”, afirma l’investigador. Per això, Martínez Frías va proposar al cabildo de Lanzarote un conveni de col·laboració per abordar l’estudi de l’illa com a anàleg. Com a resultat, el camp d’estudi va ser incorporat al Laboratori de Geociències de Lanzarote (LGL) que anteriorment només estava centrat en la geodinàmica local.

Un dels llocs més interessants per aprendre sobre la geologia extraterrestre són els tubs de lava de l’illa sorgits arran de les erupcions posteriors a la seva creació. Quan un volcà entrava en erupció, rius de lava serpentejaven per terra. La part superficial s’anava solidificant pel contacte amb l’aire, mentre que la roca líquida continuava fluint per sota. Els tubs volcànics eren el resultat del final del bombatge de magma una vegada cessava l’activitat del volcà.

Mart i la Lluna, que van experimentar un procés semblant, disposen d’uns tubs làvics semblants. Tot i això, les coves dels dos astres aconsegueixen alçàries de fins a 500 metres davant les poques desenes dels orificis terrestres. Les condicions de menys gravetat i una atmosfera més fina –o fins i tot absent en el cas de la Lluna– sumades a una activitat volcànica més salvatge en tenen la culpa.

Dins de les grutes de Lanzarote viuen microorganismes en unes condicions molt extremes: no disposen de llum ni de matèria orgànica, per la qual cosa per al seu desenvolupament se serveixen dels minerals de l’interior de la cova.

Aquests bacteris menja pedres són els que estudia en l’actualitat l’equip del projecte Tubolan, dirigit per Ana Miller, geomicrobiòloga de l’Institut de Recursos Naturals i Agrobiologia de Sevilla (IRNAS) pertanyent al CSIC. En aquest projecte participa també Martínez Frías.

Miller explica que els microorganismes que creixen a les cavitats són molt específics, molt especialitzats a utilitzar els minerals i no la matèria orgànica per créixer. En cas d’haver-hi éssers vius a Mart o a la Lluna, segurament resultarien molt semblants atesa la semblança en les condicions ambientals ofertes per les coves.

“L’analogia que existeix respecte a la geologia marciana, així com els tipus de microorganismes que trobem aquí, ens podrien ajudar a entendre com buscar vida a Mart a les pròximes missions humanes”, diu Miller.

Tan importants són els tubs de lava de Lanzarote per a la comunitat científica, que l’illa recollirà, per primera vegada fora dels Estats Units, el pròxim congrés internacional de coves planetàries. Es tracta de

Lanzarote és un dels llocs de la Terra amb la geologia més semblant a la de Mart i la Lluna

Als tubs de lava d’aquesta illa canària hi viuen microorganismes en condicions extremes

volcànica, té en l’analogia extraterrestre un paper molt rellevant. Igual com a Mart o la Lluna, el basalt domina la geologia del paisatge de l’illa i la seva composició resulta molt semblant a la present als altres dos astres.

Si algun dia la humanitat vol assentar-se a la superfície selenita o marciana, haurà de ser capaç de conrear en aquestes roques com ho van aconseguir els agricultors amb les vinyes de la zona de l’Heria.

“L’agricultura espacial es planteja com una necessitat, ja que permetrà estalviar molts costos logístics del transport d’aliments, així com participar en el suport vital que aixoplugarà els futurs astronautes en el seu dia a dia”, explica per correu electrònic l’enginyer José María Ortega, coordinador del projecte Green Moon Project.

El projecte va néixer el 2016 amb l’objectiu d’entendre com

Green Moon Project treballa amb cultius experimentals per poder-los enviar a la Lluna

L’IGEO enviarà un basalt de l’illa a l’espai en un satèl·lit per estudiar-ne el comportament

seria el creixement d’una planta sota els efectes de la gravetat lunar i té a Lanzarote un dels seus llocs predilectes per fer possible el cultiu experimental.

“Actualment, Green Moon Project es troba treballant en la realització d’experimentacions de cultiu sobre substrat rocós de l’illa de Lanzarote als laboratoris de l’empresa InnoPlant, localitzada a Granada”, diu l’enginyer.

En un futur, aniran un pas més enllà i enviaran a la Lluna petits hivernacles encapsulats amb cultius en quatre tipus de sòls, dos dels quals són basalts de Lanzarote. El treball l’estan desenvolupant en col·laboració amb l’equip d’investigadors que va germinar per primera vegada una llavor al nostre satèl·lit. Aquests pertanyen al Centre d’Exploració Espacial del Ministeri d’Educació de la Universitat de Chongqing (CUS), a la Xina.

No és l’únic basalt de l’illa canària que viatjarà a l’espai. El grup d’investigació sobre meteorits i geociències planetària de l’IGEO enviarà una mostra al satèl·lit EASAT-2, dissenyat i construït conjuntament per l’associació espanyola AMSAT-EA i la Universitat Europea. El llançament estava previst per a aquest mes però va ser cancel·lat. La pròxima oportunitat es podria produir al desembre.

La roca canària orbitarà al voltant de la Terra uns dos anys. Durant aquest temps, l’equip estudiarà “com es comporta en l’espai –com responen els seus minerals, les textures i les propietats petrofísiques en general– un material basàltic semblant al basalt lunar”, afirma Jesús Martínez-Frías qui coordina el projecte. Per això, la mostra portarà sensors integrats i l’equip compta amb un prototip a la Terra per fer comprovacions en paral·lel.

El que s’ha après a Lanzarote, així com en altres d’anàlegs de la Terra, servirà de complement a les missions que treballen sobre el terreny extraterrestre com el rover Perseverance. El vehicle de la NASA analitzarà les roques de la superfície marciana per demostrar si algun cop el planeta vermell va estar habitat.c

Ala nostra societat és importantíssim el diàleg per construir una civilització fonamentada en les virtuts de la tolerància i la inclusió. Convé enfortir la veritable democràcia com a art de discutir i raonar, de manera que no caiguem en fonamentalismes o autoritarismes que ataquen el preciós tresor de la llibertat humana.

El diàleg, però, no és gens fàcil. Massa sovint les opinions i mentalitats altament divergents, i a voltes contraposades, dificulten l’entesa i, finalment, es tradueixen en fatiga o enfrontament entre les diferents parts. A vegades encara, el conflicte va més enllà de les idees i s’instal·la en el camp de les persones, realitat dolorosa que engendra divisions profundes, sovint i lamentablement generadores de guerres o injustícies de tota mena.

I és que el parany de tota societat i de tot individu és cercar un pseudodiàleg que ens estalviï els compromisos autènticament humans. A més, la creença actual força estesa que cadascú pot pensar el que vulgui, sense cap mena de valor absolut a què tendir, dificulta més la situació, perquè hom pot sortir de l’intent d’enteniment de la mateixa manera com hi ha arribat, convençut que el seu parer segueix essent l’únic i el millor que pot creure. Semblaria, doncs, que cal una educació per al diàleg.

La primera premissa per a un diàleg autèntic és ser honrats i sincers en la recerca de la Veritat en majúscules, del bé comú i de la bellesa que salva el món. Per això el diàleg sempre va més enllà d’una mera taula de negociació. En aquest punt, podríem mirar d’aprendre dels clàssics. A la Grècia socràtica el diàleg fou fonamental per al naixement de la filosofia. Malgrat els punts de vista inicialment diferents que hi pogués haver, allò interessant d’aquest exercici era l’interès de tots els individus en una mateixa qüestió i la consciència que, per aconseguir-ho, calia saber-se escoltar els uns als altres. El diàleg autèntic, doncs, demana maduresa humana i psicològica, i molta disciplina. Deixar-se endur només pel temperament o les primeres sensacions deforma les coses i bloqueja el diàleg. En canvi, cadascuna de les parts ha d’arribar al diàleg amb una reflexió seriosa i serena de la realitat. És important estar segur del propi pensament o creença i saber donar-ne raó. Però, paradoxalment, és imprescindible practicar la humilitat i el respecte. En efecte, abans d’entrar en la via del diàleg és essencial prendre consciència de la pròpia ignorància i estar disposats a posar en crisi els propis pensaments. Sols així podrem acceptar amb harmonia els dels altres. No es tracta d’aconseguir que tothom pensi com jo, sinó d’entendre els punts de vista de l’altre. Com afirma Jordi Armadans, “podem discrepar amb les idees d’algú, però podem empatitzar amb el seu patiment o amb la seva emoció”. Perquè la gran veritat del diàleg és el reconeixement de l’altre. Fins i tot sense dir res, abans de tota paraula, com diria Lévinas, l’altre ha de ser reconegut perquè el diàleg sigui possible. No es tracta tant de descobrir “altres veritats” com de descobrir “la veritat dels altres”, per emprar una expressió de Karl Jaspers. En la nostra situació cultural hi ha excés de paraules vàcues i poca disposició per al reconeixement de l’altre. Fins que això no es doni, el diàleg no serà possible i la convivència –l’harmonia segons Plató– estarà compromesa. Tota actitud que negui el reconeixement de l’altre, no només és una dificultat per al diàleg, sinó que és la negació del diàleg, encara que els interlocutors arribin a acords satisfactoris.

“El món no necessita paraules buides –afirma el papa Francesc–, sinó testimonis

En la nostra situació hi ha excés de paraules vàcues i poca disposició a reconèixer l’altre

convençuts, artesans de la pau oberts al diàleg sense exclusió ni manipulació. No es pot assolir realment la pau sense que hi hagi un diàleg convençut d’homes i dones que busquin la veritat més enllà de les ideologies i de les opinions diferents” (Missatge de la Pau, 2019). El diàleg, doncs, hauria de ser sempre un signe de la necessitat que l’ésser humà té dels seus congèneres per a la construcció del món nou que tots desitgem.