La Vanguardia (Català-1ª edició)
El destí de les esglésies sense culte
Arquebisbe emèrit de Barcelona. President de la Fundació Antoni Gaudí per a les Grans Ciutats
Fa uns anys es va celebrar un congrés internacional sobre la realitat creixent del tancament d’esglésies i temples especialment a l’occident europeu, però també als Estats Units i el Canadà. El Congrés tenia un títol suggestiu: Déu ja no viu aquí? Referint-se a aquests llocs de culte ja en desús.
Les causes d’aquest fenomen són diverses. La constatació que moltes esglésies, necessàries fins fa uns anys, ara ja no ho són, a causa de la falta de fidels, de l’escassetat de clergat, o d’una distribució diferent de la població a les ciutats i a les àrees rurals com també a la concentració de les parròquies en una unitat pastoral que pot comportar que alguna església sigui innecessària.
El papa Francesc al missatge a aquest congrés indica que aquesta realitat que ens ocupa “ha de ser vista a l’Església no amb ansietat, sinó com un signe dels temps que ens convida a la reflexió i ens obliga a adaptar-nos”. El mateix pontífex assenyala que es tracta d’uns béns eclesiàstics que “no tenen un valor absolut” i quan és necessari han de posar-se el servei “del bé més gran de l’ésser humà i especialment al servei dels pobres”.
Realment no són poques les persones que a causa del tancament d’un lloc sagrat experimenten un sentiment de pèrdua social. Aquests llocs sagrats han estat testimonis de celebracions entranyables per a la vida de moltes persones, com ara batejos, matrimonis, exèquies, etc.
Francesc, en el seu missatge es refereix als “signes dels temps” i en aquest sentit considero que cal tenir present una dada sociològica important. Al Congrés Internacional de Pastoral de les grans ciutats, de Barcelona-Roma 2014, es va comunicar aquesta dada: el 1980, un 83% de la població mundial es declarava religiosa, i el 2010 ha pujat un 89%. Es tracta, en molts casos, potser d’un simple sentiment religiós, del sentit de transcendència, etc. Però en trenta anys ha augmentat d’un 83% a un 89%. Aquest signe dels temps pot ajudar-nos a reflexionar sobre què hi podem fer a les esglésies que es tanquen, i cal unir-ho a un altre signe. Em refereixo al creixement constant de les grans ciutats. Actualment un 54% de la població mundial habita en grans ciutats i el 2050 serà un 75%, és a dir, 6.000 milions de ciutadans.
Considero que la reflexió sobre la possible dedicació de les esglésies que es tanquen al culte ha de tenir present aquests dos “signes dels temps”. No falten oportunitats vivint una transformació urbana i sent molt important en l’àmbit religiós el culte, hi ha també altres activitats que formen part de la dimensió religiosa de les persones.
Així mateix, el nombre de pobres creix a les grans ciutats i l’encontre amb els pobres defineix la pastoral de les grans ciutats, ja que els pobres són els destinataris privilegiats de l’Evangeli. Tal com indica el Papa, algunes d’aquestes esglésies sense dedicar-se ja al culte podrien dedicar-se a l’acollida i atenció a les persones pobres i necessitades.
La gran ciutat, a més, té necessitat que hi hagi esglésies que estiguin obertes i siguin llocs de silenci, de trobada i de pregària. Atesa la solitud i l’aïllament en què viuen moltes persones a les grans ciutats, l’assistència religiosa és fonamental, amb l’acollida i el discerniment que proporciona. El papa Francesc, referint-se a les grans ciutats, diu que cal “imaginar espais d’oració i de comunió amb característiques innovadores, més atractives i significatives per a les poblacions urbanes” (EG 73). La gran ciutat provoca ferides psicològiques i morals, però també espirituals, que han de ser curades en la relació amb Déu i en les relacions personals afavorides per una acollida atenta, senzilla i dialogant, amb un ambient de silenci i recolliment que es creï a l’interior de les esglésies, facilitat
Alguna església sense culte podria ser lloc d’acollida dels pobres o de trobada i pregària
per la música litúrgica o espiritual.
La decisió que es prengui sobre aquestes esglésies i temples sense culte ha de ser el resultat d’una reflexió coral duta a terme dins de la comunitat cristiana i en diàleg amb la comunitat civil. El Papa ens diu que “la cessió no ha de ser la primera i única solució en què pensar, ni mai no ha de dur-se a terme amb escàndol dels fidels”.
El nou destí d’aquestes esglésies s’ha d’avaluar segons l’esperit de profecia, ja que a través d’aquestes esglésies hi passa el testimoni de la fe de l’Església, que rep i valoritza la presència del Senyor en la història.