Indomable Bofill

Fa menys d’un mes, el 17 de juny, Ricardo Bofill va fer una conferència a Barcelona. Aquest arquitecte, amb una trajectòria internacional sense parió al gremi barceloní, no es prodiga a la seva terra, on dirigeix –a Sant Just– el Taller d’Arquitectura des de fa seixanta anys. Potser per això, l’auditori del Dhub es va omplir.

Bofill sempre dona espectacle. Amb més de 81 anys i convalescent d’un seriós accident automobilístic, l’arquitecte va repassar la seva carrera i va aprofitar l’ocasió per autoretratar-se. És a dir, per exhibir el seu atlètic ego, al qual els anys han donat una inesperada pàtina d’humilitat, i llançar algunes pulles. “Mirar les meves obres –va dir el Bofill humil– només en veig els errors. En la pròxima miro de superar-los. Però en cometo d’altres, esclar”.

La carrera de Bofill va arrencar en un llunyà 1960 –tenia 21 anys– amb una caseta per a la seva tia a Cala Nova (Eivissa), d’inspiració orgànica i vernacla, la seva “primera sensibilitat arquitectònica”. Va continuar amb l’esplèndid edifici d’habitatges al 26 del carrer Bach, a Barcelona. I va saltar als seus experiments comunitaris, a l’abric de les revolucions socials dels 60 i els 70, lluny del bloc paral·lelepipèdic de Le Corbusier (“era mala persona”) que tant l’avorria. Aquesta va ser, potser, la seva millor era, amb edificis clàssics com La muralla roja a Calp o el Walden 7 a Sant Just.

D’aquí va saltar a França, a la seva època neoclàssica –o postmoderna–, desenvolupant nous prefabricats i construint enormes conjunts d’habitatge (Les Espaces d’Abraxas a Marne-la-Vallée o Antigone a Montpeller). I d’aquí als EUA –el West Wacker Drive i altres gratacels a Chicago–. I al món, incloent-hi Barcelona, on als anys en què manava Oriol Bohigas es va tenir per un proscrit, tot i que després firmaria

Els anys han donat una pàtina d’humilitat a l’atlètic ego de l’arquitecte barceloní

obres de gran dimensió, com la T1 i la T2. “El que més m’agrada d’un projecte –li va dir Bofill a Oscar Tusquets, en una reveladora confidència– és el fet d’aconseguir-lo”.

Bofill va mostrar també imatges dels seus projectes actuals a la Xina, Marroc o Aràbia Saudita –una impressionant aposta per la monumentalitat–, il·lustrant el que havia dit al començament de la xerrada: “només sé fer dues coses: disseny urbà a gran escala i anar creant llenguatges arquitectònics diferents”.

Aquest era el Bofill humil. Que es va combinar amb el Bofill baralladís, indomable. “No m’han donat el Pulitzer –curiós lapsus: segurament es referia al Pritzker– per una qüestió d’enveges”. “No ho entenc –va dir a un espectador al torn de preguntes–: Bohigas va fer tan bé aquest auditori que ressona”. “Tinc una relació familiar amb Barcelona, no vull problemes... si bé el desastre que estem vivint –en al·lusió a l’alcaldessa Colau– és colossal. Però vaja, no vull barallar-me. Ni tan sols amb Bohigas!”.