La tornada del pop anglosaxó

Two Door Cinema Club va liderar l’oferta de la nit de divendres

El grup nord-irlandès Two Door Cinema Club no és un cap de cartell rutilant i, a més, el seu últim àlbum, False alarm, ja fa dos anys que es va publicar, però, tal com estan les coses, veure ara en un escenari una banda del Regne Unit és una cosa molt estranya. Així, Editors, un altre dels que estava programat al Cruïlla la mateixa nit, van cancel·lar la seva actuació i van ser substituïts pels valencians Zoo.

És per això que l’actuació de TDCC a l’escenari principal va ser seguida amb molta atenció, cosa que el grup va saber agrair quan va dir que els havia encantat participar en l’experiment que és l’actual edició del Cruïlla. El quintet, liderat pel cantant i guitarrista Alex Trimble, va oferir un musculós concert amb un repertori que beu tant del funk i la new-wave com del postpunk i els aires èpics, barrejant pop i música de ball, falset i filigranes corals, i que picava l’ullet a Prince amb crescendos inflamats i so sintètic.

Van estar precedits per dues formacions locals que van triomfar, fet que demostra que l’èxit del Cruïlla es basa a atreure públic divers, ja que Sopa de Cabra i La Casa Azul tenen sons antagònics. Així, el grup de Gerard Quintana, convertit en un musculós septet amb tres guitarristes, continua arrasant amb el seu classicisme, que beu del rock & roll, Rolling Stones, Neil Young o Bob Marley i alhora aporta aquests himnes populars com Mai trobaràs i les indispensables L’Empordà o El boig de la ciutat.

Per la seva banda, el grup de Guille Milkyway va ser el que va convocar l’audiència més nombrosa i entregada, envestint amb un electropop entre sintètic i orgànic. A la seva marmita bull el pop hiperenganxós de No más myolastan i Los chicos hoy saltarán a la pista, que provoca un èxtasi tan gran en els fans que fa que sembli certa l’estrofa de “como si fuera el último día”. I lluny de la tranquil·litat, Ataraxia va ser un altre punt àlgid, corejat i ballat per un públic que omplia l’esplanada de l’escenari Cruïlla Enamora. Una altra de les seves píndoles infal·libles, Entra en mi vida, parla de la foscor, una cosa que va servir per fer evident que amb la poca llum nocturna el rigor de les mascaretes es relaxa. Conscient d’això, Guille es va disculpar per rescatar Colisión inminente (red lights, red lights), la lletra de la qual parla de treure’s “les mascaretes”. I la festa amb La Casa Azul va continuar molt amunt, amb la música disco de La revolución sexual i la picada d’ullet al Rumore de Raffaella Carrá.

Al mateix escenari, Manel ho va tenir més complicat per aixecar l’ànim d’un públic una mica més reduït, amb el seu costumisme narratiu influït per la cançó, per molt que els vestits de les seves noves i velles cançons busquin la modernitat del pop, el pols ballable o l’influx del hiphop. Entre les cançons més celebrades hi ha haver Boy band, una irreconeixible Al mar, Sabotatge i Boomerang.c