La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una olivera bonsai al món NFT
La fira Arco Madrid, que tanca avui les portes, dona per primera vegada entrada a aquest fenomen creixent
La bogeria es va desencadenar al març, quan l’artista Mike Winkelmann, conegut com a Beeple, va vendre a Christie’s un collage digital, Everydays: the first 5.000 days (Cada dia: els primers 5.000 dies), per 58 milions de dòlars. Des d’aleshores, els NFT (non fungible tokens), identificadors electrònics que certifiquen l’autenticitat d’una obra única i n’acrediten la propietat, han estat el gran tema de conversació del món de l’art. Un nord-americà d’uns vint anys que es fa anomenar Burnt Banksy (el mateix que va comprar una serigrafia del famós artista de carrer per 95.000 dòlars, es va retratar amb ella i va encunyar la fotografia com un NFT que poc després es venia per 380.000 dòlars) ha anunciat la creació d’una galeria d’art efímera que exhibirà només NFT, la Not an Art Gallery (No una Galeria d’Art, en resposta irònica als qui creuen que es tracta d’una bombolla especulativa). I al juny es posava a caminar l’NFT Art Fair en una gegantina pantalla de Times Square, on a través d’un codi QR els visitants podien comprar les obres.
Els NFT no són exclusius del món de l’art. Van ser concebuts per donar valor d’obres úniques a elements creats al món digital que siguin susceptibles de ser conservats i col·leccionats. Utilitzant la mateixa tecnologia blockchain que les criptomonedes com bitcoin o ether, es pot encriptar qualsevol cosa, des d’un mp3 a un tuit (el fundador de Twitter, Jack Dorsey, va vendre el primer tuit de la història per 2,4 milions d’euros), una columna periodística o una olivera bonsai.
Això últim és el que ha fet Solimán López (Burgos, 1981), un dels referents del new media art i director del Departament d’Innovació de l’Escola Superior d’Art i Tecnologia, que aquests dies presenta a Arco Madrid un dels pocs NFT d’aquesta fira d’art que avui tanca les portes.
A la galeria Baró, l’artista mostra l’obra Hash tree, en què introdueix la natura a l’univers de l’intangible a partir de la digitalització d’un bonsai Olea adquirit per internet, que ha estat escanejat tridimensionalment per obtenirne la empremta digital i convertir-lo en un NFT. “És una peça emancipadora de la natura. Qualsevol element natural, com qualsevol NFT, és una cosa única”, assenyala López, que va replantar l’arbre a la serra de Tramuntana de Mallorca i aquí exhibeix una escultura sonora de l’objecte imprès en 3D que murmura el codi hash i un vídeo a través del qual el potencial comprador accedeix a l’NFT mitjançant la plataforma Art Army (la va adquirir dissabte la fundació El Secreto de la
Filantropía per 12.000 euros).
Solimán López presenta també a la fira el primer museu del món emmagatzemat en ADN. Es tracta d’una versió del Harddiskmuseum que ell mateix va fundar el 2015 i en la qual les obres dels 120 artistes que formen la seva col·lecció ja no viuen en un disc dur sinó que tota la informació ha estat registrada, emmagatzemada i sintetitzada en material genètic. Money has no future (Els diners no tenen futur), adverteix el pioner i activista del Net.art Daniel G. Andújar des de la galeria Àngels Barcelona. Es tracta d’una de les peces produïdes per un robot de la sèrie Digital Economy Principles, amb què reflexiona sobre el procés de digitalització que transforma el nostre dia a dia. Les exhibeix amb un vídeo en què a través d’un codi QR s’entra a una plataforma on allotja els seus NFT, fora del control d’Arco i de la mateixa galeria.
“La pandèmia ha accelerat de manera vertiginosa un procés que estava com amagat i que ha cridat l’atenció de tots els mitjans del món després que diverses obres digitals assolissin xifres desorbitades, i al darrere d’aquestes xifres hi podria haver hagut una operació publicitària orquestrada”, assenyala Andújar, que veu un cert paral·lelisme entre el desconcert que provoca aquest nou món i el que va passar als noranta, quan molts pronosticaven que Internet no tenia futur. “Hi ha molta gent ficada al mercat de les criptomonedes i importants galeries com König estan fent atenció al mercat dels NFT. Però encara és molt innovador, a les plataformes hi ha centenars de milers d’obres a les quals és molt difícil arribar sense una mediació”. En el costat positiu, l’artista situa el fet que els artistes reben un percentatge dels preus de revenda (normalment al voltant d’un 10%) cada vegada que es fa una transacció. En el negatiu, el gran consum energètic que arrossega la tecnologia blockchain ,les cadenes de blocs en què es registren els NFT, i el fort impacte mediambiental que tenen.
Els galeristes són cauts i els col·leccionistes tradicionals es mostren encara remisos a l’hora de comprar obres que no existeixen físicament. “Els NFT són una realitat que no té marxa enrere”, considera Carlos Duran, de Senda, que no obstant això creu que “l’encaix amb el món de l’art no serà tan ràpid com es podria pensar: “Els codis estètics i el món cripto són molt diferents”. “És la jungla, i a la jungla regna el caos. L’únic que els valida són els diners, i això provoca una gran distorsió”, apunta per la seva part Alberto de Juan, director de Max Estrella. A la seva galeria, Daniel Canogar, un de màxims exponents del new media art, presenta Shred (Trituradora), una obra digital que mostra la dimensió del fenomen: a través d’una pantalla veiem a temps real els NFT que es van posant a la venda en una plataforma i immediatament són triturats, reduïts a un teixit de píxels. “Tal com existeix ara, tenen més a veure amb l’especulació i les criptomonedes que amb l’art. És una estètica molt pobra, de disseny d’ordinador, de reciclatge, però està captant l’esperit del moment i per això crec sociològicament és interessant”, opina.c
“Tenen més a veure amb l’especulació i les criptomonedes que amb l’art”, opina Daniel Canogar
tantes que acaba resultant insuportable. Li ve un ràpid pressentiment convulsiu, que el força, de vegades amb la rapidesa d’un llampec, a passar la mà sobre les tecles, i el desagradable tamborineig de les seves llargues ungles (...). Quan ha tocat durant cert temps i la seva ànima s’ha entendrit completament, deixa caure les parpelles lentament, el seu cap s’alça, sembla que s’esvairà, i llavors comença a cantar. Per més cops que l’he escoltat, no he pogut saber mai en quina llengua cantava, però ho feia amb entusiasme, i se li estremien a un els nervis de veure’l i sentir-lo així. Malenconia i tristesa era l’esperit del seu cant; s’hi reconeixia la veu d’un bon tenor en temps”.